La Barcelona del Montjuïc, la ciutat dels prodigis.

El llibre d'Eduardo Mendoza, "la ciudad de los prodigios" ens narra la història d'Onofre Bouvila que arriba a la ciutat amb no res, quan Barcelona està preparant-se per a la seua exposició universal de 1888. El protagonista acaba vivint una successió d'increïbles experiències que arriben fins ple bullici de la segona exposició internacional que Barcelona organitzà en 1929. De forma paralel·la l'altre protagonista principal del llibre, que és la mateixa ciutat comtal, també viu una espectacular transformació que acaba essent referent mundial de la innovació i la modernitat.

Per tant hui viatgem a Montjuïc, que de muntanya passà a ser, durant l'exposició de 1929, l'espill on la modernitat del segle XX es mirava i on el modernisme deixava pas al noucentisme.

Començarem la nostra passejada al costat de la plaça d'Espanya, en el parc de Joan Miró, per contemplar una escultura de 22 metres d'alçada de nom la dona i l'ocell. Aquesta escultura del polifacètic artista català va ser inaugurada als anys huitanta i no deixa indiferent a ningú.

Al costat mateix del parc ens podem deixar-se perdre per les botigues que acull una antiga plaça de bous, Arenes de Barcelona, on es matà l'últim animal en 1977. Hui en dia és un moderníssim centre comercial i disposa d'un mirador que ofereix bones vistes de la zona i té fins i tot un museu del Rock. Però aquest edifici es va aixecar en 1900 en estil neomudejar.

Presidint la plaça d'Espanya, la segona més gran després de la plaça major de Madrid, es troba una font dissenyada per Josep Maria Jujol, col·laborador de Gaudí. En aquesta font triangular es representen, mitjançant grups escultòrics, els tres mars que banyen el país, Mediterrani, Atlàntic i Cantàbric i tres rius principals, Ebre, Tajo i Guadalquivir.

Dues torres d'estil venecià ens indicaran el camí que hem de seguir per pujar a Montjuïc i conéixer part dels seus prodigis. Aquestes torres eren l'entrada al recinte de l'exposició i són un projecte de l'arquitecte Ramon Rebentós que ja treballava en altres projectes de l'exposició.

Comencem l'ascens a Montjuïc per l'avinguda de la reina Maria Cristina, que amb els seu marit, Alfons XIII inaugurarien el 19 de maig de 1929. La veritat és que aquesta avinguda és una de les més belles estampes de la ciutat per la visió del palau nacional a la fi i el joc de fonts i salts d'aigua.

Però si s'ha de visitar aquesta zona en el algunt moment és sens dubte a la nit, durant els caps de setmana, quan el joc de llums i música de la font màgica acaba captivant a tot turista. Cada nit és un espectacle diferent amb més de set milions de combinacions possibles de llum i aigua.

I si pugem dalt arribem al palau nacional, un edifici creat per a l'exposició amb més de cinquanta mil metres quadrats. Destaca la cúpula central inspirada en la de Sant Pere del Vaticà i les quatre torres que s'inspiren en les de la catedral de Santiago. L'edifici és hui el Museu Nacional d'Art de Catalunya on es pot gaudir d'una de les millors col·leccions de pintura romànica del món.

Però des de fora del museu i, ja que estem sobre el pujol de Montjuïc podem gaudir d'unes espectaculars vistes de la ciutat de Barcelona i albirar llocs tan singulars com la Sagrada Família, la torre Agbar o la de Collserola i com no la mateixa avinguda de la Reina Maria Cristina.

Per a baixar de nou a la ciutat ho farem per l'avinguda dels Montanyars per a endinsar-nos en altre dels llocs que varen ser creats per a l'exposició i que encara conserva tot el seu esplendor, és el poble espanyol un conjunt artificial de carrers que imiten l'arquitectura tradicional del país on no pot faltar una plaça major porticada.

Resulta interessant deixar-se perdre pels carrerons d'estil gòtic català i deixar-se traslladar a un poble del Maestrat.

Però per a mi el que més me va agradar va ser l'església que imita l'església carmelita d'Alcanyiz amb el seu campanar mudèjar, copia del que hi ha poble saragossà d'Utebo.

El Prater de Viena, el primer parc d'atraccions del món

Com cada any viatgem a Viena i hui ho fem a la zona coneguda amb el nom de Prater perquè en l'any 1873 es va realitzar ací una exposició universal. D'aquell esdeveniment en el que participaren més de cinquanta-tres mil expositors res queda ja, una impressionant cúpula de huitanta-nou metres d'alçada i cent nou de diàmetre es va cremar en l'any 1937.
El Prater va ser un espai imperial de cacera per a nobles des del segle XV fins que va ser cedit als habitants de Viena per l'emperador Josep II en 1763. Des de llavors va anar convertint-se en una àrea recreativa i d'esbarjo on s'instal·laren llocs de menjar i és per això que molts vienesos anomenen al lloc Wurstelprater, essent Wurst salsitxa en alemany.

La joia del Prater, és a dir, l'atracció més apreciada pels habitants de la ciutat, va arribar en 1897. Es tracta de la Wiener Reisenrand, una roda de fira gegant de quasi seixanta-cinc metres d'alçada, obra de l'enginyer Walter Basset que ja havia fet les de Blackpool, Londres, París i Chicago.

Aquesta atracció va sobreviure quasi cinquanta anys catàstrofes naturals i la primera guerra mundial però un bombardeig a la fi de la segona guerra mundial la va destrossar i va haver de ser restaurada més tard sense que es pogués recol·locar algunes de les cabines originals que es conserven baix. Les vistes són espectaculars però el preu a pagar és molt elevat així que hi ha altra roda més econòmica prop.

Al nord-est es pot albirar la Donauturm, o torre del Danubi, construïda en 1964 com a torre de telecomunicacions. Hui en dia amb els seus dos-cents seixanta-dos metres és la construcció més alta d'Àustria.

Mirant a l'est es pot veure la seu de l'ONU en Viena, una moderna ciutat inaugurada en 1980 i que emet segells propis. També es  poden intuir les torres de a Basílica de Sant Francesc d'Assís, erigida per a commemorar el cinquanta aniversari de regnat de l'Emperador Francesc Josep I.

I tres quilòmetres a l'oest es pot veure la catedral de Sant Esteve, el cor de la ciutat medieval i la seua impressionant agulla gòtica.

L'entrada a la Reisenrand es troba en una plaça amb diverses atraccions i restaurants. Aquesta plaça està presidida per l'escultura de Calafati, un mag, showman i empresari del Prater que va viure al segle XIX.

 El Prater és ideal per a vindre amb xiquets i majors i gaudir de les seues múltiples atraccions de fira que es concentren en la zona nord al costat de les estacions de metro i tren.

Però també és una àrea per a gaudir de l'esport i la natura. Es pot recórrer a peu o amb bicicleta llogada la seua avinguda principal de 4,5 quilòmetres bordejada de dos mil cinc-cents arbres o deixar-te perdre per una àrea de boscos, prats i antics braços del Danubi.

Com a excentricitat cal dir que existeix una micro nació dins del Prater de nom Kugelmugel declarada república independent en 1984. Un senyor de nom Edwin Lipburger va construir la seua casa esfèrica en 1971. Anys més tard l'ajuntament la volgué assolar i va ser quan aquest home va fundar la seua pròpia nació i va deixar de pagar impostos imprimint fins i tot segells propis i passaports. Aquest home estigué en presó i va ser perdonat. Hui Kugelmugel té quasi quatre-cents habitants que no hi caben en la casa esfèrica.

La Montreal d'avantguarda

Hui viatgem a la segona ciutat de Canadà per visitar un espai on Montréal es va exposar, en la segona meitat del segle XX, demostrant que era una ciutat dinàmica i d'avantguarda. I és que fa cinquanta anys que s'inaugurava, a la que en aquells dies encara era la ciutat més populosa de tot Canadà, l'expo 67 per commemorar el primer segle de país independent. 

M'agradaria aclarir que l'expo 67 en principi anava a realitzar-se en la ciutat de Moscou perrquè és celebrava el 50è aniversari de la Revolució Russa, però per problemes econòmics es va suspendre i va ser la metròpoli canadenca qui acabà desenvolupant el seu projecte.

L'expo 67 es va celebrar en dues illes del riu de Sant Llorenç, la de Santa Helena i la de Notre Dame. La primera rep el nom en honor a la dona del primer explorador europeu dels Grans Llacs, Samuel de Champlain. La segona és en realitat una illa artificial nascuda de les escombraires del procés de construcció del metro de la ciutat. Les dues illes forme part hui en dia del parc Jean Drapeau que té una parada de metro.

D'aquella mítica exposició es conserva molt poc, en l'illa de Santa Helena cal visitar l'espectacular arquitectura de la Biosphère, de l'arquitecte Buckminster Fuller que va ser el pavelló dels Estats Units. Hui en dia és un centre d'interpretació dels ecosistemes que es donen al llarg del riu Sant Llorenç.

Caminant cap al nord ens trobem en una bucòlica construcció però no massa antiga. És la torre de Lévis, construïda en 1930, per abastir d'aigua i no per a protegir d'un atac dels nord-americans, com pensen molts.

Des d'ací es pot gaudir de molt bones vistes a l'skyline de la tercera ciutat més poblada de parla francesa com és Montreal i del seu riu.

I molt prop es troba el museu Stewart que està ubicat en un antic port defensiu que va ser construït en 1825. És ideal per a visitar amb xiquets per les recreacions i desfilades que imiten els regiments del segle XVIII encara que quedarà en un segon pla quan aquestos xiquets vegen les muntanyes russes del parc d'atraccions.

En la veïna illa de Notre Dame encara estan en peu els pavellons de França i els de Québec  convertits hui en dia  en el casino de Montréal. És el més gran de Canadà i està obert les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana.

En l'illa de Notre Dame es va construir un canal per a realitzar les proves de piragüisme dels XXI Jocs Olímpics de l'era moderna que es celebraren a Montréal en 1976 i un circuit de carreres que rep el nom de Giles Villeneuve, pilot de Québec mort en 1982 durant les proves del gran premi de Bèlgica.

Les dues illes que hem visitat es comuniquen amb l'illa de Montréal mitjançant el pont de Jacques Cartier. Aques pont rep el nom del descobridor europeu de Canadà en 1534 i es va aixecar quasi uatre-cents anys més tard en 1934. 

I ara és hora de pegar una passejada per un bonic passeig fluvial i descansar abans d'adintrar-se en el centre històric, le vieux Montréal i visitar el parc olímpic que deixaré per a altres entrades.

El centre d'Amsterdam, la ciutat dels canals.

Tancarem en Amsterdam aquesta trilogia dedicada a tres ciutats europees on s'han signat importants tractats per a crear el que és hui la Unió Europea. La signatura dels documents va ser un 2 d'octubre de 1997 i l'entrada en vigor es va donar en maig de 1999.
Farem un recorregut a peu des de l'estació de ferrocarril principal de la ciutat pels barris més històrics travessant canals concèntrics semicirculars que donen forma a la capital holandesa. Aquesta fisonomia de canals semicirculars va ser copiada per a crear una nova ciutat més al nord, aquesta vora el Bàltic i de nom Sant Petersburg.

La Station Amsterdam Centraal Amsterdam és un imponent edifici inaugurat en 1889 amb certa controvèrsia perque el gran edifici d'aspecte catedralici de l'estació situat en un antic moll al  costat del llac IJ, acabà separant Amsterdam de la mar.

Just enfront i creuant un canal que es correspondria al diàmetre d'aquest conjunt de canals semicirculars, es troba l'església de Sant Nicolau, el patró de la ciutat i el precursor del pare Noel. Aquesta església neobarroca  és de finals del segle XIX i està dedicada al culte catòlic.

Més antiga és la Schreierstoren que traduït al nostre idioma significa la torre de les llàgrimes. És de finals del segle XV i formava part del sistema defensiu de muralles. Les dones ploraven en veure marxar als seus marits a ultramar més enllà d'aquesta torre i d'ahí ve el seu nom. Un dels que va iniciar la seua aventura ací va ser Henry Hudson, el descobridor de l'illa de Manhattan. Hui en dia és una famosa cafeteria.

Anem entrant a poc a poc al barri de l'Oude Zijde, que vol dir part antiga, i que està situat a la part dreta del semicercle. L'edifici històric més interessant potser siga la Oude Kerk que vol dir església antiga. Aquest edifici té l'origen en un edifici de fusta del segle XIII però al segle XIV s'aixecà de pedra en estil gòtic. En 1578 es varen perdre tots els altars i escultures amb l'arribada del protestantisme però encara conserva un sostre daurat i vidrieres.

L'església és un oasi d'espiritualitat ubicada al mig del famós Barri Roig d'Amsterdam conegut especialment per les prostitutes que s'exhibeixen lleugeres de roba darrere d'aparadors. Però cal dir que aquesta activitat no és nova, la prostitució data del segle XIII quan es va desenvolupar una forta activitat portuària en la ciutat. De fet es va estendre tant que en 1478 les prostitutes havien de desfilar conjuntament al so de tambor i flauta. Els intents calvinistes d'erradicar-la varen ser inútils i finalment ja era totalment acceptada al segle XVII.

Travessem dos canals radials i arribem a la Waag, o casa dels pesos, és una antiga porta de la muralla edificada en 1488 on es guardaven les escales de pesos, ja que ací es va ubicar el nou mercat. Hui l'edifici és un restaurant.

A pocs metres i en direcció sud podem gaudir de l'arquitectura renaixentista de la primera església calvinista de la ciutat. Construïda en 1603, la Zuiderkerk és posterior a l'Alteració no té exuberants decoracions barroques tan de moda més al sud del vell continent. Molt prop està la Casa Museu de Rembrandt.

I abans de deixar el centre històric passarem per la Munttoren, una torre de la muralla que es va cremar en 1618. Un any després es va afegir sobre les restes del basament, un elegant campanar.

Al seus peus podem gaudir d'una agradable experiència visual i olfactiva passejant pel mercat de les flors, el Bloemenmarkt, i comprar els típics bulbs per a plantar abans de la primavera.

Iniciem el camí de tornada cap a l'estació i ens detindrem en una curiosa construcció prou típica en ciutats de Bèlgica i Holanda. S'ha traduït amb el nom de beateri i que ve a ser un conjunt de cases al voltant d'un pati interior per a dones que vivien com a monges sense ser-ho. Aquestes construccions, i per descomptat el Behinjof d'Amsterdam, han estat declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Continuant en direcció nord arribem a la Dam, centre neuràlgic del Nieuwe Zijde o barri nou que està situat a l'est del vell Amsterdam. Ací trobarem dos dels edificis més importants de la ciutat. El més imponent és el recent restaurat palau reial ubicat en el que havia sigut l'ajuntament. Va ser construït al segle XVII.

Just al costat podem visitar si hi ha exposició i pagant un preu elevat, la Nieuwe Kerk o església nova, d'estil gòtic francés. Es va erigir perque la Oude Kerk quedava ja menuda per a la creixent població. I després de l'Alteració el púlpit i no l'altar es va convertir en el lloc més destacat del seu interior.

Ara ens desviarem molt cap a l'est travessant canals i gaudint de les típiques cases d'Amsterdam amb façanes escalonades i estructures en la part alta per pujar mercaderies amb ploma. I també dels seus 1281 punts huit dels quals són llevadissos.

El motiu d'aquest gir a l'est és arribar a la Westerkerk, d'estil renaixentista holandés. Té dos rècords, el de tindre la torre més alta de la ciutat rematada amb la corona amb la que va ser coronat l'emperador Maximilià i el de ser la nau més llarga de les esglésies protestants holandeses. A més en aquesta nau està soterrat Rembrandt, però no se sap on. Molt prop està la Casa museu d'Anna Frank.

Tornem cap al palau reial i de camí ens detindrem en el Magna Plaza, un impressionant neogòtic edifici que de ser seu de correus s'ha convertit en un elegant centre comercial.