La Barcelona del Montjuïc, la ciutat dels prodigis.

El llibre d'Eduardo Mendoza, "la ciudad de los prodigios" ens narra la història d'Onofre Bouvila que arriba a la ciutat amb no res, quan Barcelona està preparant-se per a la seua exposició universal de 1888. El protagonista acaba vivint una successió d'increïbles experiències que arriben fins ple bullici de la segona exposició internacional que Barcelona organitzà en 1929. De forma paralel·la l'altre protagonista principal del llibre, que és la mateixa ciutat comtal, també viu una espectacular transformació que acaba essent referent mundial de la innovació i la modernitat.

Per tant hui viatgem a Montjuïc, que de muntanya passà a ser, durant l'exposició de 1929, l'espill on la modernitat del segle XX es mirava i on el modernisme deixava pas al noucentisme.

Començarem la nostra passejada al costat de la plaça d'Espanya, en el parc de Joan Miró, per contemplar una escultura de 22 metres d'alçada de nom la dona i l'ocell. Aquesta escultura del polifacètic artista català va ser inaugurada als anys huitanta i no deixa indiferent a ningú.

Al costat mateix del parc ens podem deixar-se perdre per les botigues que acull una antiga plaça de bous, Arenes de Barcelona, on es matà l'últim animal en 1977. Hui en dia és un moderníssim centre comercial i disposa d'un mirador que ofereix bones vistes de la zona i té fins i tot un museu del Rock. Però aquest edifici es va aixecar en 1900 en estil neomudejar.

Presidint la plaça d'Espanya, la segona més gran després de la plaça major de Madrid, es troba una font dissenyada per Josep Maria Jujol, col·laborador de Gaudí. En aquesta font triangular es representen, mitjançant grups escultòrics, els tres mars que banyen el país, Mediterrani, Atlàntic i Cantàbric i tres rius principals, Ebre, Tajo i Guadalquivir.

Dues torres d'estil venecià ens indicaran el camí que hem de seguir per pujar a Montjuïc i conéixer part dels seus prodigis. Aquestes torres eren l'entrada al recinte de l'exposició i són un projecte de l'arquitecte Ramon Rebentós que ja treballava en altres projectes de l'exposició.

Comencem l'ascens a Montjuïc per l'avinguda de la reina Maria Cristina, que amb els seu marit, Alfons XIII inaugurarien el 19 de maig de 1929. La veritat és que aquesta avinguda és una de les més belles estampes de la ciutat per la visió del palau nacional a la fi i el joc de fonts i salts d'aigua.

Però si s'ha de visitar aquesta zona en el algunt moment és sens dubte a la nit, durant els caps de setmana, quan el joc de llums i música de la font màgica acaba captivant a tot turista. Cada nit és un espectacle diferent amb més de set milions de combinacions possibles de llum i aigua.

I si pugem dalt arribem al palau nacional, un edifici creat per a l'exposició amb més de cinquanta mil metres quadrats. Destaca la cúpula central inspirada en la de Sant Pere del Vaticà i les quatre torres que s'inspiren en les de la catedral de Santiago. L'edifici és hui el Museu Nacional d'Art de Catalunya on es pot gaudir d'una de les millors col·leccions de pintura romànica del món.

Però des de fora del museu i, ja que estem sobre el pujol de Montjuïc podem gaudir d'unes espectaculars vistes de la ciutat de Barcelona i albirar llocs tan singulars com la Sagrada Família, la torre Agbar o la de Collserola i com no la mateixa avinguda de la Reina Maria Cristina.

Per a baixar de nou a la ciutat ho farem per l'avinguda dels Montanyars per a endinsar-nos en altre dels llocs que varen ser creats per a l'exposició i que encara conserva tot el seu esplendor, és el poble espanyol un conjunt artificial de carrers que imiten l'arquitectura tradicional del país on no pot faltar una plaça major porticada.

Resulta interessant deixar-se perdre pels carrerons d'estil gòtic català i deixar-se traslladar a un poble del Maestrat.

Però per a mi el que més me va agradar va ser l'església que imita l'església carmelita d'Alcanyiz amb el seu campanar mudèjar, copia del que hi ha poble saragossà d'Utebo.