Per l'avinguda del Grau i la d'Alacant de Gandia, un passeig per l'arquitctura industrial i d'avantguarda del segle XX i l'art urbà i cultura woke del segle XXI.

 Hui la ruta de l'arc de Sant Martí ens porta a la ciutat de Gandia per a veure com aquest cromàtic fenomen natural s'ha convertit en u símbol d'un dels pilars fonamentals de l'anomenada cultura woke que defensa els drets de les persones LGTB, junt a altres com la lluita per la igualtats de sexes i de pas gaudirem d'arquitectura de l'arquitectura segle XX en l'avinguda del Grau i la d'Alacant quan aquesta era carretera, zona d'esbarjo residencial i polígon industrial.

Iniciarem la ruta en el jardí de Lucrècia Borja una de les quarana-quatre zones ajardinades que l'ajuntament de Gandia ha dedicat a dones importants i cèlebres de la història, que per desgràcia se'n parla poc en els llibres d'història. Visualitzar el paper de la dona en la història és molt de les polítiques progressistes anomenades woke pels polítics conservadors. 

Lucrècia Borja mai va poder decidir en que casar-se, tots els seus matrimonis varen ser concertats pel seu pare el papa Borja Aleixandre VI, per a establir aliances en l'estat de la península Itàlica que en aquell moment li interessava. Lucrècia acabà la vida essent duquesa de Ferrara, en el tercer matrimoni on va ser una gran mecemes de l'art. En aquest jardí trobarem un xicotet i frondós bosc on predominen els arbres de la Mediterrània com són els pins, les carrasques, les oliveres, els lledoners i les garroferes. Hi ha d'altres no tan mediterranis.

Al costat, en un dels murs de l'alqueria Laborde un gran mural de l'artista Flug que racta de visualitzar l'amor entre dues dones, envoltades dels colors de l'arc de Sant Martí mentre es besen. L'original el veurem més avant però com que va ser vandalitzat en diverses ocasions. Ara es troba aquest  ací i protegit amb un enreixat.

L'alqueria Laborde és un exemple d'arquitectura rural residèncial propietat de l'industrial francés Esteve Laborde Bois Jaquet que es va estiblir a la ciutat ducal en l'any 1865 i va establir una fàbrica de seda en ple centre històric, al carrer Sant Francesc de Borja. L'edifici amb planta baixa i pimer pis hui es utilitzat com a centre juvenil i d'associonisme.

Al jardí encara es pot veure una impressionant bassa circular i una varietat d'arbres centenaris gegants que tenen el seu origen en terres més exòtiques com per exemple una impressionant araucària de Norfolk.

Creurem l'avinguda de Blasco Ibánez i continuarem caminant per la carretera del Grau fins a arribar a l'antiga fàbrica d'oli d'oliva La Masia fundada en la meitat del segle passat i que va tancar al 2002. Hui en dia la façana s'ha restaurat i pintat amb un gran mural d'art urbà. Als anys huitanta la marca d'oli es publicitava a les televisions nacionals amb una cançoneta que deia: "Quien utiliza la masia, el cocinero exigente, las mamas iteligentes". Hui aquest spot seria denunciat per la cultura woke per què dóna a entendre que la cuina en casa és cosa de les dones i la cuina professional al més alt nivell és cosa d'homes.

Continuem endavant per la carrertera del Grau i com tota carretera dels dos segles anteriors que s'havia de manternir en condicions calia que tinguera una casa de peons i caminers on deixar les ferramentes pertinents i fins i tot hi viure, per que els vehicles no eren tan ràpids com ho són ara. La casa de peons i caminers de Gandia ha sigut restaurada recentment a l'espera de que se li done un ús cultural.

Però la joia arquitectònica de tot el recorregut de hui no és cap edifici industrial, és un col·legi que en el passat va ser el palau residèncial de la família dels Paris. És l'obra més interessant de l'arquitecte Víctor Beltrí, aixecada en estil modernista en l'any 1903. Seixanta anys després Carmen París i Concpeción Domingo apostaren per convertir la residència de la famíla París en un jardí d'infància i després col·legi sense separació de sexes i talment laic. Una idea massa woke en època franquista que ja porta en peu més de cinquanta anys.

I molt prop en el mur d'un descampat trobarem un mural de l'arc de Sant Martí on s'ensalça l'amor lliure i sense encassellar per sexes, que també ha sigut vandalitzat i restaurat en més d'una ocasió. És obra de l'artista Flug representant a dues dones que no són parella protagonitzznt un bes reivindicatiu en una manifestació pro drets LGTB en París.

I part d'aquest mur dóna a un original palauet d'estil modernista eclèctic que va pertànyer a la família Martínez. L'estat en el que es troba és deplorable, la gran balconada, les reixes i els originals marcs amorfos de les finestren són els únics elements que ens recorden que açò va ser un palau. Unes pintures acolorides on es llig escola infantil municipal Wilson donen el nom quee els gandians utilitzen per a mencionar l'edifici. Altre palau de la ciutat convertit en centre educatiu com el ja vist col·legi abc, el palau dels Vich o el palau ducal.

I just enfront a l'altra part de la carretera del Grau fent cantó amb l'avinguda d'Alacant que rep aquest nom per ser part del traçat de la carretera nacional que va a Alacant, es troba l'edifici la TASA. Va ser construït en estil racionalista durant la segona república per a ser estació de servei, taller i residència. Era el lloc on parar i repostar de camí a Alacant per la costa. El nom TASA ve de Tallers d'automòvil SA.

Continuant per l'avinguda d'Alacant cap al sud tobarem en una pared a ma esquerra un impressionant mural que vol honrar al València Club de Futbol. Els pixavins, que són els habitants de Gandia que pixen vi de tant pagats que estan de la seua ciutat no tenen cap equip de futbol en una divisió superior, el club de Futbol Gàndia, juga en una divisió que equivaldria a una sisena categoria. Millor situat està l'Units pel Bàsquet Gandia, que està en una tercera categoria.

I si continuem direcció sud cap a Oliva per l'avinguda d'Alacant cal creuar el riu Serpis, el riu més llarg de món per que naix a Alcoi, passa per Corea (barri de Gandia) i desemboca a la platja Venècia (la platja més al sud del terme municipal de Gandia. Per a creuar-lo es va aixecar el pont nou en la segona meitat del segle XIX. Abans estava el medieval pont vell aixecat al segle XIV prop del barri del Raval. Si hi havia un invasió pel sud els primers en rebre-la eren els moriscos que vivien en aquest barri i no tenien ni tan sols muralla. 

Des del pont nou divisem en direcció a la mar seguint les aigües del riu d'Alcoi o riu Serpis el pont dl tren Carcaixent-Dénia un exemple d'arquitectura industrial per on passaren trens fins a l'any 1969. Hui és usat per ciclistes i vianants i és la millor opció per a anar a peu de l'estació renfe de Gandia a l'hospital Francesc de Borja.

El patrimoni industrial no acaba ací on acaba la ciutat, més abant podem trobar l'altíssim fumeral d'un antic rajolar que ha sigut restaurat per l'empresa Vicky Foods, que quasi tots coneguem com a Dulcesol. Un parell ceràmic de l'empresa exportadora d'àdobs Nitrato de Chile ha sigut refet. Els nitrats en l'actualitat es fabriquen industrialment amb el cilce de Born-Haber, gràcies a aquestos dos científics, Born físic i Haber químic. Els dos foren guardonats amb el premi Nòbel i varen contribuir a desenvolupar aquest mètode de fabricació de fertilitzants nitrogenats abans que els nitrats minerals s'esgotaren, si no és per ells no hi hauria hagut suficient producció per a alimentar la pobblació humana d'aquell momment i menys que poguera arribar als huit mil tres-cents milions que em som ara.

Menys històrica és l'empresa Autis que per a celebrar els seus vint-i-cinc anys d'història va encarregar un mural a l'artista Eloi Àngel on es veu de fons el port de Gandia i dos mans, una humana i altra robòtica intentant tocar-se. Aques mural és el més gran del País Valencià i un dels deu més gran d'Espanya amb els seus 67x12 metres té una àrea de 804 metres quadrats.