La Muntanya de Sal de Cardona, la font d'ingressos d'uns ducs que sols els faltà ser reis.

 La darrera entrada minera i de l'any 2024 ens porte a terres catalanes per a descobrir un dels espais geològics més interessants del principat, la mina de sal de Cardona. Es tracta d'un diapir, és a dir, uns minerals més lleugers remunten a través de roques més denses, un fenomen comparable al que passa amb les làmpades de lava. La munanya mesura cent vint metres pere per sota hi ha una capa de minerals salins de do quilòmetres de prounfitat,

La sal de Cardona s'utilitza des de temps prehistòrics, però no va ser fins al segle X quan el Comte de Barcelona Borrell II les dona un senyor creant un vescomtat, A la fi del segle XV el rei Ferran el catòlic crea el ducat de Cardona, essent els ducs de Cardona una de les famílies nobles més riques de la Corona d'Aragó gràcies al negoci de la sal. De fet a la casa dels ducs Cardona se'ls coneixia com reis sense corona. En la zona d'aparcament veurem el que va ser la grua del pou del duc obert en 1922, quan l'explotació passà a mans de l'empresa Unión Española de Explosivos.

L'explotació de la sal halita, clorur de sodi, primer amb pic i pala i ja en l'edat moderna utilitzant la pólvora canvià de forma radical quan l'enginyer Emili Viader va descobrir potasa en 1922, clorur de potassi a més profunditat, Aqest nou producte, dels que s'an extret milions de tones va salvar la situació per a una mina de sal que ja no era rendible. L'escultura d'un miner ens recorda a tots els qu han treballat durament en aquesta mina que tancà les portes als noranta del segle passat. Van morir per accident i males condicions laborals un seixanta treballadors.

 Entrarem a la mina i passejarem per diverses galeries, prou amples per a la visita turística però que res tenen a veure amb les que hi ha a nivells inferiors, les de potassa, per on circulaven camions fins no va molt. Haurem de posar-nos casc.

La sal al ser molt soluble en aigua crea estalactites de forma molt més ràpida que les que se creen en roques calcàries on fa falta un segle per a que l'estructura siga un centímetre més gran, Aqueste de sal tindran com a molt un segle.

Com ocorre en totes les coves on hi formació d'estalactites i estalagmites el que fa de guia assenyala algua d'elles per a que els turistes endevinen de que té forma. En aquesta mina de sal de Cardona tenim un polp.

El lloc no té les millors condicions per a que hi haja moltes formes de vida, però haber-la l'ha hagut. Les rates penades volaven per aquestes galeries abans de fugir dels turistes. Una prova és trobar-ne una d'ells en salazó atrapada en una estructura d'estalactites.

Una xicoteta capella varen dedicar els miners a la seua patrona, Santa Bàrbara Màrtir, que va estar tancada sense quasi veure la llum solar a l'igual que ocorre amb els miners, En aquest cas la fornícia és de sal com no podia ser d'altra manera.

Abans de sortir i per completar la visita es pararem a mirar una xicoteta exposició d'instrumental miner i publicitats vintatge. També una mostra de les tres diferents sals que hi podem trobar i fins i tot podrem tastar la sal halita, la de cuinar que diuen que la d'ací és un poc més salada.

I quan tornem a la superfície es pot fer una passejada per diferents espais de l'activitat industrial d'extracció de potassa i quedar-se bocabada amb la magnitud del motor de la grua que extreïa la sal i els camions i sobretot les vistes del castell de Cardona.

Central Deborah Gold mine, la mina dels 1000 Kg d'or en Bendigo, Austràlia.

 Tercera i penúltima parada minera i ens es desplacem a una mina d'or de l'estat australià de Nova Gales del Sud. La "Central Deborah Gold mine" està a un passeget del centre històric de la ciutat de Bendigo, que amb uns cent mil habitants és la quarta ciutat més gran de l'estat. Hi ha un bon servei de trens que comuniquen Bendigo amb Melbourne.

La Central Deborah Golden mine és una de les moltíssimes mines de l'àrea de Bendigo. En 1909 es va obrir el primer pou, però no va ser fins a 1939 quan començà el prooductiu procés d'extracció de grans quantitats d'or Deixà d'estar operativa en l'any 1954 i en 1971 la va comrar l'ajuntament.  Hui en dia és una atracció turísitca de la ciutat ii a ella es po arrivar a peu, en cotxe o fins i tot en un tramvia hitòric.

La visita comença amb un documental i després s'abaixa al complexe de galeries subterrànies que es troben a una profunditat de més de dos-cents metres a través d'un històric ascensor. De fet aquesta és la visita minera a la que a més profunditat d'arriba de tota Austràlia.

De les parets de la llarga xarca de galeries s'extreia l'or a partir dels seus minerls. Es calcula que d'ací ha eixitat quasi una tona d'or a partir de seixanta mil tones de minerals. Encara és possible minerals d'or en les parets de la galeria.

Per a conéixer un poc millor com era la vida dels miners quan estaven sota terra extraient minerla, s'ha construït un menjador miner soterrani i s'ha deixat una antiga letrina per veure la no massa cómoda vida que es portava aci baix.

Es puja a la superfície amb el mateix ascensor i una vegada ja dalt s'acaba la visita guida i et permeten recòrrer una zona amb antiga maquinària, un xicotet estant, lligat a les extraccions químiques a partir dels minerals.

També hi ha un xicotet museu on el més destacable és l'exposició de reproduccions de pepites d'or que han passatt a la història pel seu espectacular pes. A destacar el platypus gold nugget pepita de quasi dotze quilograms que es va extreure d'ací.

Cullinan, el poble sud-africà dels diamants més grans del món

 Benvinguts a la segona entrada minera de les quatre que hi haurà fins a la fi de l'any 2024. Hui viatgem molt lluny ni més ni menys que a Sud-àfrica per a conéixer una mina de diamants que encara està en funcionament des de que es va obrir en l'any 1902.

La mina oberta a principis del segle XX donà pas a un xicotet poble de nom Cullinan, el cognom de l'empresari que explotava aquest jaciment de diamants a uns cinquanta quilòmetres de Pretòria, una de les capitals del país. L'ofina de turisme és una xicoteta cabanya d'estil africà ubicada prop de la principal artèria del poble, Oak Avenue.

Molt prop cal fer-se la típica foto de turista quan s'arriba a un poble o ciutat amb les lletres en gran que diuen "I love....". La de Cullinan és realment original i poc decorosa que no passa desapercebuda per cap visitant.

Si mo t'agrada fer-te la foto en aquesta escultura escatològica sempre està l'opció de buscar-ne altre. Com que estem al poble dels diamants hi ha una escultura que representa un enorme anell coronat amb un gran brillant.

El poble no és massa gran i no destaca pel seu catàleg d'edificis monumentals i històrics però si que té una bucòlica església dedica a Sant Pere de ritus catòlic. No és la més antiga del poble però té l'honor de ser l'església catòlica més antiga de la regió de Pretòria que encara està en peu. És de l'any 1913.

El més interessant d'aquest poble, a part de la mina que ja ens falta poc per a visitar-la,  és sense cap mena de dubte les cases d'estil eduardià i victorià de l'Oak Avenue.  També hi ha un museu, el de McHardy House Museum, la casa del director de la mina fins l'any 1913 i que es conserva tal cual amb molts objectes originals.

I finalment pagant l'entrada corresponent es pot accedir al recinte de l'encara operativa mina on es veu molt de museu i poc de mina. Només entrar es veuen les cases històriques dels enginyers que et teletransporte a l'Anglaterra de fa cent anys.

Dins del recinte miner està també la primer església que tingué el poble, es va construir en l'any 1908. Es tracta de l'església presbiteriana, una xicoteta joia que encara es manté en peu de quan el poble va començar a sorgir.

Un xicotet museu i centre d'interpretació s'aixeca dins de la zona on ja es treballa. Allí podrem saber més sobre els pedruscos que han eixit sota la terra d'aquest poble entre ells el diamant Cullinan I de 600 quilats que va ser regalat al rei Eduard VII i que va donar per a 150 brillants que adornen les joies de la família reial anglesa.

També i va haver un Cullinan II, Cullinan III i altres més. El Cullinan II enlluerna sobre la Corona de l'estat Imperial Britànic que es pot veure i gaudir si se visita la Torre de Londres, lloc on es guarden les joies reials.

El passeig pel recinte continuarà sobre terra descobrint molts edificis destinats a l'extracció de diamants, en cap moment s'accedeix a les galeries per que ací una xicoteta pedra pot tenir un valor de milers d'euros.

I la visita acaba en l'impressionant forat que han anat fent els homes en aquest lloc per a exterure aquesta pedra preciosa. De fet estem a la tercera mina a cel obert més gran del món i la veritat que impressiona.