Almansa, bonica ciutat d'Albacete

Va ser un 25 d'abril de 1707 quan es va donar la batalla  on els valencians van perdre de forma definitiva el seu regne que Jaume I havia creat 500 anys abans. La història tots la sabeu i és que quan el mal ve d'Almansa a tots alcança. Així que hui comencem trilogía d'entrades noves per conéixer llocs on els valencians hem perdut història, identitat, patrimoni o orgull.

El monument més característic d'Almansa és el seu castell, ubicat sobre un promontori rocós i construït durant la dominació musulmana, encara que va ser remodelat en època cristiana. L'estampa del castell junt al nucli antic de la ciutat és una autèntica meravella que cal veure i fotografiar de totes les perspectives possibles. Al seu interior no queda massa, però cal entrar-hi i descobrir els seus racons.

I també gaudir de les vistes que ens dóna del centre històric i del camp de la famosa batalla d'Almansa.

Just on està l'escalinata que et condueix al castell es troba el museu de la batalla, on s'explica fil per randa que va ocórrer a les acaballes del mes d'abril de 1707, a destacar la maqueta de la ciutat i uniformes que s'utilitzen en la festa de representació.

El centre neuràlgic de la ciutat és la plaça de Santa Maria on es troba l'ajuntament, ubicat en el Palau renaixentista dels Comtes de Cirat, amb una impressionant façana que exhibeix tallat en pedra l'escut dels Pina.

Però l'autèntica joia del palau és el seu pati d'arcades renaixentistes d'arcs jònics que sostenen dues plantes. Va ser construït al segle XVI encara que el llinatge dels Pina ja s'havia instal·lat a la ciutat al segle XV.

No hem de perdre de vista l'exuberant jardí que està contigu al pati renaixentista que exposa escultures de l'artista local José Luis Sánchez.

En la mateixa plaça de Santa Maria es troba l'església de l'Assumpció, dels segles XVI al XIX.  La façana renaixentista que dóna a la plaça posseeix una escultura de la titular del temple.

A l'interior trobarem una amplíssima nau amb volta de canó d'estil neoclàssic amb  capelles laterals i una absis semicircular amb columnes inspirat en Versalles i presidit per la patrona del poble, la mare de Déu de Betlem.

Deixant la plaça Santa Maria pel carrer aAragó s'arriba a la plaça de Sant Agustí on s'aixeca el convent de les agustines amb una portada de columnes salomòniques.

A la mateixa plaça es pot gaudir de l'arquitectura civil perque estan ací els palaus dels Enríquez i el dels Galiano i també d'una bonica estampa del castell.

Més amunt comença l'entramat de carrers i carrerons d'origen àrab amb cases blanques per on cal passejar i deixar-se perdre's.

I si tornem a la plaça Santa Maria i caminem pel carrer de la Mare de Déu de Betlem, s'arriba a la plaça de la Constitució amb un curiós campanar i un edifici comercial en arcades, estem en la zona de les botigues.

Els voltants de la City en Londres, una lliçò d'arquitectura anglesa

L'última parada de la ruta dels cavallers  és a la ciutat de Londres, perquè ací els cavallers van posseir, fins que varen ser expulsats en 1312, una església construïda entre els segles XII i XIII. Aquesta ruta  transcorre pels barris d'Strand, Inns of Court i Smithfields, descobrirem un bon grapat d'esglésies de quasi tots els estils arquitectònics.

La primera església que visitarem serà la de Sant Mary le Strand, que sorprén per trobar-se totalment exempta en una illa en mig del transitat carrer Strand. Aquest temple del segle XVIII, és obra de Gibbs, que va seguir l'estil marcat per Christofer Wren, l'arquitecte anglés  més famós després de l'incendi de 1666, encara que la decoració de la façana està inspirada en les esglésies barroques de Roma.

Seguint el carrer Strand en direcció est ens toparem amb el majestuós edifici del recorregut, the Royal Courts of Justice. Va ser acabat de construir en l'any 1882 en estil gòtic victorià i amb més de 1000 sales i 5,6 Km de corredors no cal dir que és la seu del tribunal més important del país. Cal fixar-se en el rellotge de la façana també d'estil victorià, una verdadera joia.

Just davant un animal alat sobre un pedestal captarà la nostra atenció, és un griu i no un drac i està ací perquè és el símbol de la City.

Girant cap a la dreta per la Middle Temple Lane arribarem a l'església del Temple, aixecada entre els segles XII i XIII i que passà a mans reials al segle XIV. El rei Eduard II la va cedir als cavallers hospitalaris que la llogaren a un col·legi d'advocats. És l'única església circular de Londres que es va fer famosa per eixir en la pel·lícula El codi da Vinci.

Si tornem al carrer Fleet, on estava l'edifici de la Cort Reial de Justícia, estarem passejant per la zona on es van imprimir els primers llibres d'Anglaterra, fins i tot Shakespeare la freqüentava i era client de la Mitre Old Tavern, que devia tenir una aspectoe similar al The George Strand pub.

Segint direcció est pel carrer Fleet ens espera l'església de Saint Bride, una de les millors esglésies de Wren, aquest científic que es va convertir en el millor arquitecte del país. Encara que va ser seriosament danyada en el bombardeig de 1940, cal fixar-se en el seu campanar de 69 metres, models per a tortades nupcials i visitar la seua cripta amb mosaics de l'època de la Londinium romana.

Ara en direcció nord pel carrer Farringdon arribarem a la capella de Santa Eteldreda, una joia gòtica del segle XIII que va formar part de la casa-palau que ací tenien els bisbes d'Ely. Va passar a mans privades i sols es conservà la cripta i el temple. Entrar ací en ple bullici de la City és trobar la pau i traslladar-se a l'època medieval.

En direcció nord-est agafant el carrer Smithfield ens toparem en les tres enormes naus de l'Smithfield market. En aquest ja es celebrava mercat de bestiar en el segle XII i era el lloc de les execucions.

I uns metres més endavant poder gaudir d'una de les esglésies més boniques de la ciutat, l'església de Sant Bartomeu el gran. S'accedeix al recinte a través d'un arc del segle XIII, que dóna pas a un bucòlic cementeri.

L'església va ser  fundada al segle XII i encara que la nau fou enderrocada per ordre d'Enric VIII, encara és possible gaudir d'elements originals com són els arcs d'estil normand.

L'església va ser fundada per un tal Rahere, bufó d'Enric I, després d'un malson on era alliberat d'un terrible monstre per la intercessió de Sant Bartomeu. Llavors es va fer monjo i va crear aquest cenobi que durà fins que Enric VIII el va clausurar. La seua tomba està en una capella lateral.

Blutgasserviertel, la Viena més medieval

La tercera parada de la ruta dels templers és en la que ja sabeu que és la meua ciutat favorita, Viena, la que cada any honre amb una entrada de blog. I és que els cavallers del Temple tingueren la seua casa molt prop de la catedral de Sant Esteve, en un barri que encara conserva el seu sabor medieval dins d'una ciutat quasi totalment transformada amb l'arribada del barroc i el modernisme.

Venint de l'òpera i arribant a l'Stephanplatz i girant a mà dreta pel Singerstrasse arribem a l'església de Santa Isabel d'Hongria o església de l'Orde Teutònic que té la seua casa mare ací des de l'any 1809, quan Napoleó va fer fora als cavallers teutons del dissolt Sacre Imperi Romanogermànic. Però cal recordar que aquesta poderosa orde arribà a posseir un propi territori que abastava la gran majoria de les Repúbliques Bàltiques i Prússia.

L'església d'origen gòtic, va ser renovada en estil barroc en el segle XVIII. L'altar major té un tríptic flamenc de 1520 i el que més crida l'atenció és la quantitat d'escuts heràldics dels cavallers penjats als seus murs.

L'edifici està integrat en la casa de l'ordre dels cavallers teutons on es pot visitar el tresor de dimarts a dissabte. Es tracta d'una col·lecció d'art sacre arreplegada durant huit segles pels grans mestres de l'orde. Al costat està el Blutgasse, o carreró de la sang que dóna nom al barri i que molts pensen que el seu nom bé dels cavallers templers sacrificats en el segle XIV. Hui en dia el Blutgasse forma part d'un projecte museístic conegut com Museu de la Pau, si el recorrem arribem fins a la Casa de Mozart, convertida en museu.

Tot el barri està travessat per carrerons i patis d'edificis oberts al públic, on es respira encara l'aire medieval i que és una delícia recòrrer a poqueta nit, quan els turistes comencen a desparèixer d'ací.

En direcció al canal del Danubi s'arriba la plaça del Doctor Ignaz Seipel, un bonic racó de la ciutat on es troba l'església dels jesuïtes, dedicada a la Mare de Déu d'Agost, un bonic temple barroc de la primera dècada del mil set-cents.

Aquesta església és coneguda també amb el nom de l'església de la universitat perquè en aquesta plaça està  l'antiga universitat de Viena i l'Acadèmia Austríaca de Ciències, entre els prestigiosos socis estaven els físics Doppler, Boltzmann i Schrödinger. A més aquest bell edifici tenia una important sala de concerts al segle XIX on va dirigir Beethoven.

I acabarem la nostra ruta en una catedral, no la impressionant catedral catòlica de Sant Esteve que deixarem per a altre any, en aquesta ocasió visitarem la catedral ortodoxa grega de la Santíssima Trinitat, construïda en l'any 1858 en estil neobizantí i hui és la seu dels ortodoxos del centre d'Europa i Hongria.

Esztergom, el bressol del regne d'Hongria

A Esztergom els cavallers templers van posseir una casa i per aquest motiu hui fem la segona parada de la ruta templària en aquesta ciutat hongaresa seu arquebisbal de l'església catòlica del país.

Els magiars, un grup ètnic vingut d'Àsia s'establiren en la zona de l'actual Hongria i terres adjacents en el segle X i el primer rei, Géza va establir la capital en un pujol al costat del riu Danubi que en antic hongarès es diu Izter gam. El seu fill, es va fer batejar, convertint-se ell i el seu poble al catolicisme. Així que Esteve I va ser el primer rei cristià i sant hongarès. En l'any 2000 es celebrà el mil·leni d'aquesta fita i es va erigir un bonic monument.

Moltes excursions organitzades ixen des de Budapest i passen per Esztergom per visitar la seua catedral, el temple més gran i més important del país, la seu de l'arquebisbe d'Hongria. El temple actual és del segle XIX, encara que a finals del segle XII, ja s'establí ací la catedral després de la donació de la ciutat a l'arquebisbe per part del rei Eimeric I. Així que hui podem gaudir d'una catedral basilical neoclàssica en el punt més alt de la ciutat que destaca per la seua enorme cúpula.

L'interior mesura uns 5600 metres quadrats i l'altar major és considerat la pintura en únic llenç més gran del món, 13x6,5 metres, obra de Grigoletti on es representa l'Assumpció de la Mare de Déu. 

Convé baixar a la seua enorme cripta, amb les làpides funeràries de molts dels arquebisbes i les relíquies del Cardenal József Mindszenty, que va lluitar contra la repressió del règim comunista en els anys setanta.

La cúpula és una autèntica joia que es pot veure a quilòmetres a distància i que dóna a la basílica molta llum. Pagant es pot pujar a la cúpula i també es pot visitar el tresor de la basílica.

Al costat de la catedral es troben les restes del castell, que va ser possessió reial fins l'any 1242 que va ser donat a l'arquebisbe per part del rei Béla IV en l'any 1249. Després d'haver-se salvat de la invasió mongol. Hui en dia està mal renovat i és un museu.

Des de la part més alta d'Esztergom obtenim unes magnífiques vistes del riu Danubi que en aquesta part del seu curs, separa Hongria d'Eslovàquia. A l'altra part, es veuen els colorits panelakis, que son renovats edificis grisos d'època comunista de la ciutat eslovaca de Štúrovo.

Si mirem cap a Hongria, el més destacable és l'església de Sant Ignasi de Loyola que es va construir en el segle XVIII, quan els jesuïtes s'establiren en la ciutat després de ser alliberada dels otomans.

I ara anem a creuar el Danubi a través del pont de Maria Valèria, de finals del segle XIX i que porta el nom de la quarta fill de l'Emperador Francesc Josep I i la seua dona Sissí. El pont va ser destruït en 1944, durant la segona guerra mundial i aixecat de nou en l'any 2001.

Des de 2007 que Hongria i Eslovàqui són territori Shengen, ja no existeix duana en aquest punt de pas i molts eslovacs el creuen perque els preus en Hongria són inferiors als de l'Eslovàquia de l'euro.

I ja en Eslovàquia, gaudiren de les vistes del Danubi i la catedral-basílica d'Estergom des de la ciutat d'Štúrovo encara que el 80% de la població és d'origen magiar i parla hongarés.