Shah-i-Zinda en Samarcanda, una espectacular avinguda habitada per morts.

L'anterior entrada encetava una trilogia dedicada a llocs destinats al descans etern. Hui viatgem a la ciutat de Samarcanda, la ciutat més coneguda i evocadora d'Uzbekistan. Ciutat històrica i legendària de la ruta de la Seda que arribà a ser capital de totes les Repúbliques Soviètiques d'Àsia Central.
El Shah-i-Zinda és un lloc de visita obligada si viatges a aquest país ja que és un dels millors exemples d'arquitectura funeraria persa. Els mausoleus es distribueixen formant un carrer costerut que travessa una gran plaça central i estan ornamentats amb una espectacular ceràmica.

L'origen de tot sembla remuntar-se al segle IX quan es va construir el mausoleu del Kusam ibn Abbas, un cosí de Mahoma que vingué a transmetre la fe islàmica i va ser decapitat. Segons una llegenda, el màrtir va agafar el seu cap encara en vida i va entrar al jardí del paradís. A partir del segle XI fins al segle XIX molts nobles i personatges influients decidiren que volien ser enterrats ací junt a l'home sant, i axí es va crear shah-i.zinda que vol dir rei vivent.

A l'entrada hi ha una gran porxada amb el típic moble que pareix un llit i que serveix per a que tota una família menge o prenga la fresca. De segur que apreciaràs aquest lloc després de la visita dels mausoleus a 40ºC.

Continuant costera amunt venen els primers mausoleus, de gent VIP com alguna filla de Tamerlan, l'emperador d'un dels imperis més grans de l'edat mijana. Alguns d'ells ham perdut la decoració però a pesar d'això formen un conjunt harmoniós i bell. A l'interior es pot deixar diners com a ofrena.

Les decoracions interiors són un univers de colorit i creativitat, que utilitzant només formes geomètriques i vegetals sorprenen a tot visitant.

Travessat el primer carrer arribem a una plaça central on es veuen discretes tombes de marbre i per suposat més mausoleus.

Cal remarcar que la decoració interna de les cúpules és molt vistosa i variada i està feta amb ceràmica o bé amb pintures murals.

Al final de la plaça hi ha un edifici que deixa el pas a través d'un arc. ens trobem en el lloc més sagrat del recinte, on està la tomba del cosí de Mahoma.

Per a arribar a ella cal creuar una mesquita. Junt a la tomba hi ha una sala on famílies de tot el país venen i preguen seguint les oracions del cap de família.

 El que resta després de travessar l'arc és la segona part de l'avinguda dels mausoleus formada per més edificacions decorades amb la típcica ceràmica i darrere hi ha un cementeri ja més actual d'estil occidental amb làpides i fotos.

El cementeri Mirogoj, una visita obligada encara que no siga el dia de Tots Sants

El cementeri més bonic de Croàcia va ser projectat per l'arquitecte Hormann Bollé en 1876 i està a 4 Km de la ciutat de Zagreb, fàcilment accessible amb l'autobús 106 que ix del centre de la ciutat. . L'edifici es troba sobre la falda del Mendvednica cosa que el converteix en una zona verda i de passeig per als habitants de la ciutat.

El primer que veuen els teus ulls només baixar de l'autobús és un elegant mur coronat per una multitud de cúpules que delimiten l'espai de 28000 metres quadrats de camp sant.

Depenent de l'estació de l'any en la que es visita, la visió d'aquest harmoniós mur pot ser ben diferent amb variacions cromàtiques molt acusades.

 

Ja a l'interior es quan es descobreix que el mur és en realitat una galeria porticada neorrenaixentista on es troben soterrats importants croats i on hi han obres d' importants escultors nacionals.

 

El cementeri és el lloc de descans per a tots catòlics, musulmans, ortodoxos jueus o ateus, i ha memorials per a tots els caiguts en la belicosa història que ha viscut Croàcia en el darrer segle.

Una capella de ritus catòlic i altra de ritus ortodox són els edificis més vistosos del cementeri. 

 

L'Ajuntament d'Aachen, de palau reial a seu de premis europeistes

Per a tancar la trilogia d'ajuntaments de l'any 2014 viajarem a la ciutat alemanya d'Aquisgrà, ciutat clau en la unió dels pobles d'Europa.

La seua història comença al segle II quan els romans atrets per la qualitat de les seues aigües medicinals funden Aquis Granum.  Però no va ser fins a just el començament del segle IX quan es converteix en una de les ciutats més importants d'Europa ja que Carlemany la tria com a capital del seu Imperi que intentava unificar els pobles europues tal i com feren els romans segles abans. Al segles XVII i XIX fou el lloc on signaren dos paus entre potències europees.

L'edifici que visitarem hui, l'ajuntament, es va començar a construir  al segle XIV sobre les ruines de l'impressionant Pfalf o palau reial de Carlemany. D'aquell palau es conserva encara la monumental capella palatina convertida en catedral i part d'una torre que s'integrà en la nova construcció de l'ajuntament.

El que més impressiona és el Hall de les coronacions, conegut amb aquest nom perque ací s'han celebrat els banquests de 31 coronacions reials des de l'any 813 fins a l'any 1531.

Una reproducció de joies del tresor de Viena es troba exposat en aquest saló per ordre de l'Emperador Guillem II amb motiu d'una exposició que es feu sobre les 31 coronacions reials que es celebraren en la ciutat.

Als segles XVII i XVIII l'edifici fou redecorat amb l'estil barroc i per això podem trobar diferents sales profussament ornamentades en el pis superior.

Des d'aquestos salons s'obté una de les millors fotos del Dom, la catedral de la ciutat que ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO

Des de l'any 1950 s'otorguen en l'ajuntamnet el Premi Internacional Carlemany que premien a aquelles persones que han desenvolupat una tasca important en la unificació dels pobles europeus.
Personatges con Winston Churchill, George Marshall, Bill Clinton, Tony Blaur o Joan Pau II, han sigut agraciats. Més pròxims a nosaltres tenim a Joan Carles I, Felipe Gonazález, Javier Solana. I hi ha d'altres més impersonals com són l'euro o el poble de Luxemburg.

L'hotel de ville de Ginebra, el bressol de la Creu Roja i la ONU

L'ajuntament que anem a visitar hui, es troba al cor de la ciutat de Ginebra. L'edifici renaixentista data del segle XVI, però han sigut moltes les modificacions que ha patit al llarg del temps, com també l'ús que se li dóna, hui en dia és la seu de le autoritats cantonals de Ginebra.
La importància d'aquest edifici, més que la seua arquitectura, radica en el fet de haver-se celebrat ací en l'any 1864 la primera Convenció de Ginebra que donà lloc al naiximent de la Creu Roja. També en 1920 es va reunir ací també la primera Assemblea General de la Lliga de les Nacions Unides que després de la segona guerra mondial acabaria convertint-se en la ONU. Així crec que aquest edifici és tot símbol de pau, eixa pau tan desgarrada en aquest any 2014.

L'entrada a l'edifici no és gens magestuosa, es troba enfront d'una interessant cantonada del centre històric de Ginebra, que després visitarem, molt prop de la catedral de San Pere.

Ja dins de l'edifici de l'Ajuntament és sorprenent l'elegància del pati central i les galeries cobertes que l'envolten.

L'element més destacable d'aquest bonic pati és la Tour Baudet, que data del segle XV. És impressionant per la seua rampa pavimentada amb cudols que permetia pujar als il·lustres bons homes de l'època amb el cavall sense necessitat de desmuntar. En temps de guerra es pujaven canons sense cap dificultat.

Cal eixir de l'edifici per visitar just enfront, en la cantonada, un vell graner del segle XVIII convertit en arsenal. Encara conserva uns antics canons i ha sigut decorat amb tres obres de l'artista Alexandre Cingria que representen tres moments claus de la història de la ciutat, l'arribada de Juli César, l'acollida dels hugonots expulsats de França i les fires medievals.

Hui en dia l'antic arsenal no funciona com a tal i s'ha convertit en l'Arxiu Nacional, sens dubte un millor ús que l'original que no té raó de ser en una neutral Suissa en pau des de fa un segle.

L'ajuntament d'Oslo, un símbol del segle passat

La ciutat d'Oslo té un dels ajuntaments més interessants del nord d'Europa, la moderna construcció no enamora a primera vista, però el seu interior, el procés de construcció i el que es celebra al seu hall cada any fan d'aquest imponent edifici una important miniguia del que va ser el segle més intens i canviant de la humanitat, el segle XX. En 2005 va ser elegit com "lestructura del segle XX d'Oslo" en un procés de votació popular, amb un 30% dels vots.

L'edifici consta de dos grans torres de 66 metres unides per un cos central més baixet que dominen la visió de tot aquell que arriba a la ciutat des del mar a través del suau fiord d'Oslo. La seua presència al port és imponent.

En realitat l'ajuntament no dóna la benvinguda als viatgers que arriben per mar perque l'edifici està d'esquenes al port i és la façana de darrere la que mira a la mar.

Aquesta façana posterior està presidida pel sant patró de la ciutat, Sant Hallvard que va ser mort per amagar al seu vaixell una dona acusada de robatori. El seu cos va ser tirat a la mar lligat a una pedra de molí i reflotà miraculosament.

La història d'aquesta construcció començà en l'any 1931 quan el rei Haakon VII col·locà la primera pedra però les obres començaren dos anys més tard en 1933. Amb l'arribada de la segona guerra mondial i la invassió nazi tot es paralitzà fins a l'any 1947. L'edifici per fi va ser inagurat en l'any 1950.

A la façana principal destaquen com a elements decoratius el rellotge-carrilló que no pot faltar en cap ajuntament nord-europeu i algun relleu d'inspiració vikinga.

L'entrada a l'edifici és totalment gratuïta, cosa que és molt d'agrair en el país amb renda per càpita més alta del món. Només entrar et trobes amb un amplíssim hall que té una de les pintures murals més grans del vell continent i que tracta temes de temàtica noruega.

És en aquest hall on es celebra cada 10 de desembre, dia de la mort d'Alfred Nòbel, la cerimònia d'entrega del Premi Nobel de la Pau tal i com deixà dit el propi Nobel en el seu testament. No se sap el motiu ja que la cerimònia de la resta de premis té lloc a l'ajuntament d'Estocolm. Cal recordar que en l'època en que va viure l'inventor de la dinamita, Noruega formava part de Suècia. 

Així que per ací s'ha honrat a la Mare Teresa de Calcula, Martin Luther King, la Creu Roja i d'altres no tan mereixedors com Barack Obama o la Unió Europea.

http://ferranlerma.blogspot.com.es/2013/05/ajuntament-destocolm-espectacular.html

A banda del hall central podem trobar altres sales per supost més menudes com són el hall dels banquets i la galeria de Krogh. Aquesta última és la meua preferida per les pintures murals de Krogh que són una alegoria a les estacions de l'any i la natura.

el hall dels banquets

galeria de Krogh

A destacar també la sala de l'Assemblea Municipal on 59 repressentats decideixen el futur de la ciutat d'Oslo.

L'Ajuntament d'Oslo és 100 % noruec, els seus arquitectes Arnstein Arneberg i Magnus Poulssoni, els materials de construcció i la seua decoració que va anar a càrrec d'artistes noruecs. Per això no pot faltar un sala dedicada al pintor del país més conegut arreu del món, Edvard Munch, un dels màxims exponents de l'expressionisme. Un dels seus quadres, Vida, està en aquesta sala i presideix les noces civils que en l'ajuntament es celebren.