Museu Arqueològic Nacional, un llibre d'història d'Espanya

Des que era menut que m'ha agradat la història i sempre recordaré aquells llibres blaus de títol sociedad on cada lliçó estava dedicada a una època històrica i on apareixien fotos de les principals peces de l'art de la civilització que ocupava la península en aquella època. Visitar el Museu Arqueològic Nacional va ser com tornar a la infantesa i veure la major part d'aquelles peces en viu i en directe.

El museu està ubicat en un edifici construït baix el regnat d'Isabel II en el solar de l'antic convent d'agustins recol·lectes que va desaparéixer després de la desamortització de Mendizábal com també les restes del pintor Zurbarán que estava allí enterrat.

La col·lecció del museu és realment impressionant i es pot dir que està molts ben presentada a nivell didàctic. Només entrar ens rep un gran panell colorit que explica molt bé i de forma cronològica tot allò que anem a veure.

Encara que jo no tenia ni idea de la seua existència en va deixar impressionat la forma de presentar les esteles del sud-oest, que segons la hipòtesis més acceptada són esteles funeràries on es representa un guerrer amb les seues armes. Aquestes peces daten de finals del bronze i poden tindre perfectament 3000 anys d'antiguitat.  El sobrenom del sud-oest es deu al fet que la major part han sigut trobades a la Vall del Guadalquivir i la Serra Morena.

Els bous de Costitx són  peces fabricades en bronze de la cultura talaiòtica que va florir a l'illa de Mallorca i sobretot a la de Menorca i que són realment una meravella de més de dos mil anys.

Les sales dedicades a la protohistòria són realment les que més vaig gaudir. Una rèplica del tresor d'El Carabolo, dels tartessos, em va recordar a la meua companya sevillana Encarna, que lluïa un collar òbviament còpia en una festa.

Altra rèplica, en aquest cas d'un tresor ibèric, es pot veure en les sales de protohistòria. Es tracta del tresor de Villena, el més gran mai trobat a Espanya i el segon més gran d'Europa. Amb vaixella i orfebreria és una autèntica meravella.

El tresor de Xàbia, està també realitzat pels íbers però és més senzill encara que el que s'exposa en aquest museu és realment l'original.

Però la verdadera peça reina de tot el museu és una escultura ibèrica trobada en el jaciment arqueològic de l'Alcúdia a uns pocs quilòmetres d'Elx. és la dama d'Elx de la que el meu germà major va dir quan jo era menut que si la tinguérem a casa no caldria tele, miraríem la dama d'Elx. I jo encara que ja l'havia vista a la seua ciutat natal en el darrer viatge que feu, reconec que em vaig quedar bocabadat de nou.

El món íber i la seua escultura està molt ben representat en aquest museu, altra peça clau que apareixia en aquells llibres de sociedad és la dama de Baza que encara conserva part de la policromia.

També resulta molt vistos el sepulcre íber de Pozo Moro i altres peces funeràries com la bitxa de Bazalote i la lleona de Baena.

Però no sols els íbers vivien en la península abans de l'arribada dels romans, els pobles celtibèrics habitaven la part nord-oest i el pectoral d'Aguilar d'Anguita és una peça de bronze procedent de l'aixovar d'un guerrer incinerat.

Els famosíssims bous de Guisando que no faltaven en aquells llibres d'història de la meua etapa escolar no els vaig poder veure al museu però si que vaig poder gaudir d'altres verracos de pedra.

Abans de passar a l'era romana dues peces púniques en van captivar per la seua originilitat. Podrien passar ben bé per dissenys actuals però en realitat varen ser trobades a la necròpolis púnica de Puig d'es Molins en Eivissa. Es tracta d'un collar de pasta de vidre i una escultura en ceràmica de la deeessa Tànit, coneguda com la dama d'Eivissa.

De la Hispània Romana vaig poder gaudir de moltes peces, però sens dubte la sala que més va impactar-me va ser la que estava dedicada als mosaics, gran quantitat de mosaics, enormes, molt ben conservats es presentaven de forma majestuosa.

D'escultura romana també hi ha molt però jo em vaig aturar una bona estona en el Bacus d'Aldaia, una representació del deu del vi trobada a trossos al jaciment de l'Ereta dels Moros.

També em va resultar curiós poder veure amb els meus ulls i no en una pel·lícula de romans, les restes d'un estendard provinent de la ciutat romana de Pollentia, on està ara Alcúdia, en l'illa de Mallorca.

I ara toca passar la plana per a canviar de lliçó. Després dels romans vingueren els visigodos i la principal peça arqueològica d'aquesta cultura és sens dubte el tresor de Gauazarrar que junt amb algunes fíbules són de les poques coses que es poden visitar d'aquesta època.

Després vingueren els musulmans, que tant influïren en la nostra cultura, doncs al museu encara podem gaudir d'una làmpada i una porta i moltes coses més.

I per a tancar aquest recorregut per la història des de la prehistòria fins a la fi de l'època medieval gaudirem primer el romànic, amb escultures encara poc aconseguidess però amb molt d'encant i arcs de mig punt.

 Del gòtic una peça mestra és la "virgen abridera" és una escultura de la mare de déu que s'obri i es converteix en un tríptic.

I per a tancar la visita no podem oblidar l'art mudèjar, aquell art que feien els musulmans en terres cristianes. L'enteixinat de la cúpula de Torrijos es un bon exemple.

Victoria & Albert Museum, el més gran del món del disseny i l'art.

El 18 de maig es celebra el dia internacional dels museus i cada any més museus preparen activitats especials per a celebrar-ho. Per aquest motiu hui encetarem una trilogia dedicada exclusivament a museus que comença a la ciutat de Londres, molt prop de Hyde Park, al Victoria & Albert Museum.
Aquest museu va ser inaugurat  en 1852 però porta el nom de la Reina Victòria i el seu espòs des de 1899.

L'edifici en si és ja una obra d'art amb quaranta-cinc mil metres quadrats de superfície expositiva  que de segur que no es poden visitar en un dia. Només entrar ens rep una escultura en cristall d'onze metres del nord-americà Dale Chihuly que crea una combinació màgica amb l'eclèctica cúpula de l'edifici i una peça neogòtica que forma part de l'exposició permanent.

Però abans d'entrar cal fixar-se en l'espectacular entrada que té el museu i també amb l'imponent edifici veí d'estil neoromànic, el museu d'història natural, que espere poder visitar algun dia. Entrar als dos museus és gratuït, però el Victoria & Albert museum no sol tindre cua per a accedir.

Com que la meua visita a aquest museu dedicat a l'art i disseny va ser accidental i per això no estava planificada el que vaig fer és deixar-me perdre fins que aparegueren als meus ulls imatges i objectes que m'impactaren. I així va passar, interessantíssims peces d'art i de disseny anaven apareixent en la meua retina i a la fi vaig desitjar haver tingut més temps per a poder gaudir-les. Vull dir en accidental que hi vaig entrar perquè sols escapava de la pluja i no s'havia de fer cua i ni pagar.

La primera galeria de la que vaig gaudir va ser la dedicada a l'art europeu del renaixement, amb fines escultures i elements urbans de l'arquitectura d'aquesta època i una col·lecció de ceràmica policromada. Però destacava sobretot per la seua magnificència una construcció que separava el cor de la resta de la catedral que prové de la ciutat holandesa de Hertogenbosch.

En altra galeria vaig poder gaudir de l'art romànic del segle XII amb tres típiques finestres procedents de França i un sagrari policromat,

Un dels llocs que més me va captivar, encara que sabia que estava davant còpies i no d'obres originals, va ser la Weston Cast Court que acollia les escultures més grans, com el David de Miquel Àngel 5'5 metres o la columna Trajana.

Però no sols art europeu vaig poder visitar, també hi vaig descobrir l'Extrem Orient amb una col·lecció d'objectes procedents de Xina, com eren escultures de Buda, i  del Japó amb els seus guerrers amb armadura.

El meu viatge asiàtic va continuar fins a fer una aturada en el Sud-est i l'Índia i gaudir d'interessants escultures que mai havia vist al naural.

La següent parada va ser l'Orient Mitjà on vaig poder gaudir d'un panell ceràmic procedent de l'Iran i un mínbar procedent d'una mesquita egípcia.

Però el més emocionant de tot va ser trobar-me amb el retaule de Sant Jordi que Marçal de Sax feu al segle XV per a la capella dels cavallers del centenar de la ploma presidint una grandíssima sala amb algunes obres de Rafael. Aquest retaule té com a peça central a Sant Jordi en la batalla del Puig i una còpia dels anys setanta es pot veure en una capella exterior de la catedral de València on es va preferir substituir les teles quatribarrades que cobrien el cavall del sant per altres amb la creu de Sant Jordi.

L'edifici també té una bonica i històrica biblioteca que sols vaig fotografiar des de fora, ja que el que necessitava ja era descansar.

Per a prendre forces res millor que la seua cafeteria amb vidrieres i sostres alts amb unes làmpades enormes i originals.

I si el dia acompanya, és un bon lloc per a recuperar-se algun dels seus patis que ens recordaran que aquest edifici dedicat a museu de disseny i a l'art és en també una obra d'art.