Torrevella, la ciutat de la sal.

 La segona entrada dedicada a l'Imperi Bizantí més esplendorós en temps de l'emperador Justinià serà en casa nostra, en la ciutat de Torrevella per a no arriscar. I dic per a no arriscar per que la província bizantina ubicada en la península Ibèrica que s'anomenà Spania no es té massa clar quan de gran va ser. els autors més generosos assenyalen que ocupà la part meridional de la línia imaginària que anava de Cadis a València, altres que sols les ciutats costaneres des de Dénia a Cadis, així que hui ens quedarem el més al sud i a l'est que pugam de casa per a no eixir-nos d'Spania i acabar en territori visigot.

La història de la ciutat de Torrevella no es remunta ni de bon tros a l'època de l'Sapania bizantina, abans del segle XVIII sols una torre de guaita i l'explotació salinera era quasi l'única activitat humana que hi havia. Pero en l'ant 1803 el rei Carles IV manà traslladar l'administració de les Reials Salines des de l'actual pedania de la mata fins a la zona on estava aquesta torre vella. I així va nàixer la sexta ciutat més poblada del País Valèncià. Nosaltres començarem la ruta de hui coneguent les llacunes salineres per un sender que les bordeja entre vegetació típicament mediterrània.

La llacuna salada de la Mata que en el segle XV ja era una de les explotacions salineres més importants d'Europa. Té una extensió de set-centes hectàrees i les seues aigües de color blau provenen de les rambles i barrancs de la Serra de Sant Miquel de Salines.

Però resulta molt més vistosa i fotogènica la veïna llacuna salada de Torrevella de mil quatre-centes hectàrees i un peculiar color rosa. Les dues llacunes formen part del parc natural de les llacunes de la Mata i Torrevella y estan conectades a la mar amb un canal artificial construït per a facilitar l'explotació de la sal.

I del parc natural es traslladarem a la ciutat per a conéixer el seu patrimoni arquitectònic que té menys de dos-cents anys. La torre vella i la recien fundada ciutat varen ser totalment arrassades en el terratrèmol de 1829, el darrer gran terratrèmol succeït al País Valencià. Les pedres d'aquesta torre medieval s'aprofitaren per a erigir l'església arxiprestal de la Immaculada.

L'altre temple interessant a nivell arquitectònic de la ciutat és la parròquia del Sagrat Cor de Jesús, que els habitants de Torrevella anomenen l'ermita, en record a una ermita anterior que estava ubicada en el solar de l'actual temple.

I la nostra ruta d'avuí acabarà amb un agradable passeig per la platja del Cura, ubicada en el centre de la ciutat. És la més popular i té un agradable passeig marítim. Per a banyar-se es pot triar entre les xicotetes platges que s'alternen amb piscines naturals obertes a la mar.

 

Santa Sofia d'Istambul, l'església més gran del món durant mil anys.

 Va ser un sis d'abril de 1453 quan Mehmed III començà el setge de Constantinoble, la capital del ja quasi desaparegut Imperi Bizantí, La ciutat es rendiria cinquanta-tres dies més tard i així acabaria el darrer vestigi de l'Imperi Romà d'Orient, el d'occident ja ho havia fet mil anys abans.

1l'Imperi bizantí anà perdent territoris, Egipte, Síria i Palestina foren conquerides pels àrabs entre els anys  633 i 645. Els creuats que en principi anaren a la ciutat per recuperar Terra Santa acabaren fent-se amb ella i entre 1204 i 1261, i l'Imperi Bizantí, es va refundar amb el nom d'Imperi de Nicea fins que l'emperador Miquel VIII recuperà Constantinoble. Els Venecians anaren conquerint importants enclaus com les illes de Creta, Rodes, la península del Peloponés i territoris de l'Adriàtic com Dubróvnik i Kotor. Els catalans a la fi del segle XIV ocuparien els ducats d'Atenes i Neopàtria. Però l'estocada final fou obra dels otomans que ocuparen Constantinoble el 29 de maig de 1453, com ja van veure en l'entrada de fa sis anys, Edinerkapi.

Hui començarem un conjunt d'entrades que duraran fins al començament de l'estiu, dedicat a l'Imperi Bizantí i visitarem una sèrie de país que varen pertànyer als bizantins en l'època de major esplendor, quan l'emperador Justinià I a punt estigué de ser l'amo i senyor de tota la costa mediterrània, com ho feren els seus avantpassats de l'Imperi Romà. La ruta de hui ens durà pel rovellet de l'ou de l'antiga Constantinoble i actual Instambul. Deixarem a la nostra esquena la porta imperial de Topkapi, la residència dels sultans otomans.

I de seguida ens trobarem en una peculiar i gran font d'estil otomà anomenada la font de Ahmet III, la més bonica d'Istambul que data de l'any 1728 i que té quatre aixetes. Està decorada amb rics marbres i ornamentació caligràfica molt elegant.

Molt prop hi ha una joia de l'arquitectura bizantina es del segle VI  que va ser basílica cristina, més tard església ordoxa, església catòlica en temps de l'ocupació dels creuats, part del palau del sultà, arsenal i des de 2020 mesquita. Es tracta de l'església de Santa Irene que també és sala de concerts.

I de Santa Irene anirem a Santa Sofia, que des de que es va inaugurar en l'any 543 es va convertir en el temple més gran de tota la crinstiandat i així va ser fins que la mesquita de Córdova no es va convertir en catedral. Està considerada l'obra mestra de l'arquitectura bizantina que els turcs modificaren molt poc afegint minharets.

El seu interior és un espai ampli i lluminós que estigué cobert dels excel·lents mosaics bizantins daurats. Aquestos varen ser tapats després de l'ocupació otomana, al convertir-se en mesquita i no està permeses per l'ilam les figures humanes. 

De la decoració otomana cal destacar els enormes cercles de fusta pintada de verd amb inscripcions de caligrafia cúfica que recorden a Mahoma, Alà i els quatre primers califes que varen ser afegits en el segle XV.

Molts dels mosaics són obra nova de les restauracions del segle passat s'han pogut recuperar mosaics originals, el més bonic el de Crist beneint en una mà i situat entre sa mare i Sant Joan Baptista en el dia del judici final.

I el poder de imperial també es veu representat. En un dels mosaics apareix l'emperador Constantí IX amb una bolsa que representa la donació de diners a l'església, la Mare de Déu al mig i a l'altre costat l'emperatriu Zoé amb un pergamí que enregistra les donacions a l'església.

Abans d'abandonar aquest magnífic edifici anirem a demanar un desig a la columna dels desitjos. Posarem el dit polze en el forat que hi ha al mig d'un cercel i rodarem la mà fent un cercle. Si el dit es mulla el desig serà acomplert.

Deixarem Santa Sofia i s'enfilarem cap a la majestuosa mesquita blava però abans ens trobarem amb alguna que altra sorpresa en el que va ser l'hipòdrom romà hui convertit en una plaça llarga i estreta. Primer de tot apareixirà un curiós templet ornamentat amb mosaics al seu interior i que es coneix amb el nom de font alemanya. Es va aixecar a la fi del segle XIX per comemorar la visita de l'emperador alemany Guillem II.

L'altra sorpresa és l'obelisc de Teodosi el Gran que presidia l'antic hipòdrom. Es tracta d'un obelisc egipci de quasi dos mil cinc-cents anys que des del temple de Camac a través del Nil va ser transportat a Alexandria i arribà a l'spina de l'hipòdrom en l'any 390. Descansa sobre un pedestal de pedra blanca treballada al segle IV.

I  a continuació ens espera la columna de les serps, de quasi dos mil cinc cents anys construïda en bronze. És part d'una ofrena feta al deu Apolo en el seu temple de l'illa de Delfos després de la victòria dels grecs contra els perses en la batalla de Platea.

I menys antic però genuinament bizantí, sense saber la seua data de construcció, és l'obelisc que manà rstaurar l'emperadador Constantí VII en el segle X. Està fet per blocs de pedra i arriba fins una alçada de trenta-dos metres.

I la darrera parada que farem en aquesta vísita al cor d'Istambul serà a la mesquita blava o mesquitra del soldà Ahmet, per que va ser ell qui va manar la seua construcció a principis del segle XVII,, lúnica del país amb sis miharets. Encara que siga un lloc d'oració es pot visitar. 

Per a accedir al seu interior cal travessar el gran pati de les ablucions que conté una gran font i on els musulmans fan el ritual de purificació llavant-se cara, mans i peus abans d'entrar a fer l'oració al recinte sagrat interior.

I a l'entrar dins quedarem totalment meravellats per la grandària i lluminositat de l'espai i sobretot per la decoració ceràmica amb motius vegetals en blau procedent de la propera ciutat d'Izmik que reverteix cada columna i paret.

L'arquitectura de Hundertwasser de Viena, colorista, atrevida i inclassificable.

 Com fem cada any, anirem a Viena per a conéixer les darreres columnes de la romda de columnes que encetarem amb l’any nou i que es troben en els edificis del polifacètic artista austriac Friedensreich Hundertwasser. Destacat pintor i escultor i consagrat arquitecte que va dissenyar unes poques construccions molt atrevides en l'elegant i monotona Viena noucentista.

De les trenta-cinc obres arquitectòniques de Hundertwasser en Aústria, quatre estan en el districte de Landstrasse de la capital. Des d'Schwedenplatz, a la voreta del canal del Danubi es pot agafar el tramvia 1 en direcció al Pratter i abaixar en la parada de nom tant suggerent com laRadenskyplatz. Allí ens espera la neogòtica església de Sant Omar, construïda en la segona meitat del segle XIX, quan aquest barri d'adobers prosperava gràcies al transport ferroviari i fluvial.

Després  cal anar cap al canal del Danubi i parar en Kunts Haus Wien, el primer museu ecològic d'Aústria dissenyat per Hundertwasser que acull una col3lecció de pintures seues molt coloristes i quasi quasi indescriptibles. La visita tant per continent com per contingut paga la pena.

Està prohibit fer fotos dins del museu, a pesar de pagar onze euros per a accedir. El lloc és molt acollidor amb una agradable terrassa i amb diverses sales plenes de quadres on els colors són els protagonistes. 

Caldrà arribar a la voreta del canal del Danubi per descobrir l'obra més desconeguda de l'artista vienés Hundertwasser. Es tracta del Pavelló en el pontó DDSG. Un atrevit arc en una estació fluvial de la companyia DDSG Blue-Danube.

I en direcció sud s'arriba al Hundertwasser Village, un centre comercial construït en la dècada dels noranta que s'ha convertit en una de les atraccións turístiques més visitades de Viena. Es tracta d'un espectacular edifici amb la combinació de colors, les corbes i la vegetació deixen bocabadat a tot visitant.

I quasi al costat es troba el Hundertwasserhaus, un complex de vivendes privades aixecades en la dècada dels huitanta del segle passat que et teletransporta a mons orientals i mons imaginats en colors, que sols es pot veure des del carrer.

I en la següent cantonada es pot gaudir de l'arquitectura art nouveau del Palais de Beaux Arts, una construcció de la primera dècada del segle XX que s'articula en una torre cantonera amb balcons circulars i rematada amb tres figures femenines que sotenen dos glovus terraquis.