El passat diumenge 28 de febrer Andalusia celebrava la seua diada que recorda el referèndum que va haver eixe dia de fa cuaranta-sis anys on els andalusos decidien si volien ser una Autonomia dins del nou estat espanyol democràtic. Així que encetarem una ruta per diverses ciutats amb seu parlamentària.
La ruta de hui comença en la basílica del Jesús del Gran Poder, on es guarda una de les imatges de la setmana santa sevillana més venerada. La façana de la basílica es d'estil neobarroc, molt acorde als temples barrocs de la ciutat però sols té seixanta anys.
Al seu interior podem trobar la talla del nostre senyor Jesús del Gran Poder, que desperta molta devoció en la ciutat fins i tot per a no creients. La talla del natzarè és obra de l'escultor barroc Juan de Mesa que la va esculpir en l'any 1620, a la seua esquerra està Sant Joan Evangelista també de Juan de Mesa i la dreta la Mare de Déu del Major Dolor i Traspàs, obra anònima del segle XVIII. Jo vaig acompanyar a una tal Adela fins als peus del Senyor de Sevilla que li volia demanar la gràcia d'aprovar unes oposicions. Les aprovà uns anys després però durant el camí de pelegrinatge una gran tormenta amb vent ens deixà sense paraigües ens banyà de dalt a baix i a punt estiguérem de perdre la vida esclafats per una enorme rama que caigué d'un arbre. Adela no va ser conscient de tots els perills, anava absorta amb el misticisme de la seua pregària.
Més antiga és l'església de Sant Llorenç del segle XIII d'estil gòti-mudéjar i barroc, que ocupa el solar d'una mesquita. De fet la plaça de Sant Llorenç va ser el seu pati de les ablucions i el seu campanar era el minaret.
Des de la plaça de Sant Llorenç agafarem l'albereda d'Hèrcules, la zona ajardinada més gran del centre històric. Dues columnes romanes ens recorden que Hèrcules estigué no massa juny separant Europa d'Àfrica i obrint l'estret de Gibrlatar. Una de les columnes està coronada pel Déu més fort de l'Olimp, Hèrcules i l'altra per Juli César.
Des de l'albereda d'Hèrcules ens desviarem a la dreta pel carrer Peris Mencheta i després Arrayán i arribarem fins a l'església de Sant Lluís dels francesos, un dels millors exemples del barroc a la ciutat de Sevilla. Es va aixecar entre els segles XVII i XVIII i després de la desamortització de Mendizábal va passar a mans de la Diputació.
Baixarem cap al sud pel carrer Sant Lluís desviant-se del nostre camí fins a la Basílica de la Macarena i la seu del Parlament d'Andalusia, per arribar fins a l'església de Sant Marc Evangelista. La seua porta gòtica ens trasllada a la Sevilla medieval cristiana del segle XV.
Però el que més me va impresionar és el seu campanar fet en rajola i decorat amb xebka que ens recorda els minarets de les mesquites marroquines o el famós campanar de la catedral sevillana, la giralda que de abans de campanar de catedral cristiana fou minaret de la mesquita major.
Anirem pel carrer Santa Clara i després pel passatge Mallol per descobrit altra església amb portada gòtica, la de Sant Julià. Aquest temple de tres naus es va construir en estil gòtic-mudéjar al segle XIV i remodelar al segle XX per un greu incendi que va patir.
I pel carrer Sant Lluís direcció nord arribarem fins al límit de l'andalusina ciutat d'Isbiliya. Encara és observable i en estat de conservació excel·lent un llenç de la muralla almohade aixecada en el segle XII i amb uns merlets espectaculars.
