Rangiriri Pa en Nova Zelanda, on els britànics arrassaren amb l'exèrcit maorí

 Nova Zelanda es va independitzar d'una manera progressiva de la Corona Britànica, per tant tampoc té en el seu calendari de celebracions un dia de la independència. En la primera meitat del segle XIX es produïren els primers assentaments de gent de l'Imperi Britànic que començà a intercanviar armes de foc per pedres precioses als maoris. Aquest fet va provocar guerres internes i masacres entre tribus maoris que junt amb la pressió de l'Imperi Francés per ocupar les terres es va signar un tractat, el de Waitangi on els maoris serien subdits britànics a canvi de protecció. Però en 1863 els britànics es saltaren el pacte i amb la invasió del Waikato es feren en l'illa Nord.

Entre el 20 i el 21 de novembre de l'any 1863 es donà el major enfrontament entre les tropes de la Corona Britànica i les tropes maorís, conegut com la batalla de Rangiriri. Encara que la victòria es va decantar cap als europues, les baixes de soldats britànics va ser alta i es van soterrar en un cementeri en el lloc de Ragiriri Paa que hui visitem.

L'entrada al lloc històric de Rangiriri Paa es fa a través d'una estructura de fusta d'artesans maoris on es poden veure esculpides les figures humanoides amb uns ulls que estan fets amb una cotitzada closca d'interior nacarat i verd que s'arreplega en les platges de Nova Zelanada.

De maoris, de quatre-cents se'n salvaren cent huitanta, molts tenint en compte que les tropes britàniques constaven de mil cinc-cents soldats. I és que estaven molt ben organitzats i havien dissenyat un sistema de trinxeres, que encara s'intueix i tot gràcies a que aquest lloc, Rangiriri Paa, s'ha preferit conservar i una carretera de circumvalació s'ha desviat.

El lloc amb un memorial s'havia d'haver inaugurat en 2013 coincidint amb el cent cinquanta aniversari de la batalla de Rangiriri, però tot es va retrassar fins a l'any 2013. El territori aquest torna a estar en mans dels primitiuus habitants de l'illa i hui pertany a Waikato- Tainui, un grup de maorís, després de la cessió que feu la ministra de Conservació en l'any 2016. Cal dir que la maitexa reina Isabel II va demanar disculpes en l'any 1995 i el govern de Nova Zelanda indemnitzà amb diners a les tribus que van perdre el seu territori. Un bonic monument de fusta tallada d'art maorí ho recorda.

Un curiòs camí flanquejat als dos costats per unes estructures de fusta que semblen rems criden destaquen entre la verdor d'aquesta zona. Aquestes fustes són armes que poden deixar mort a qualsevol soldat d'un cop.

Aquest paratge convida a la passetjada per que està ubicat entre les aigües del llac Kopuera i el riu Waikato, que en maorí vol dir aigua corrent i que després de recòrrer més de quatre-cents quilòmetres desemboca en la mar de Tasmània.