Bøur, el poble de les illes Fèroe amb les millors vistes a l'Atlàntic.

 Hui ens desplaçarem a  Bøur un poblet de setanta i pocs habitants situat en l'illa de Vágar molt prop de l'únic aeroport que hi ha a les illes Fèroe. El clima de segur que serà molt millor que a casa nostra per que no van a superar en cap moment els vinst graus mentre que ací ja estem pendents de l'arribada d'altra onada de calor.

Aquest poble és de parada obligatòria de camí d'anada o de tornada al poble de Gálasadur on es troba la cascada de Múlafossur que ja vàrem visita l'any passat. A primera vista Bøur no és diferent als pobles d'aquestes illes amb les típiques cases amb sostre a dues aigües cobertes amb gespa.

Un riu anomenat Stórá el travessa i el divideix en dues parts abans d desemboccar en l'oceà Atlàntic. Aquest riu d'aigües cristal·lines fa unes xicotetes cascades quasi a l'entrada del poble. El seu soroll és l'única cosa que trenca el silenci de Bøur, que sembla deshabitat.

L'edifici amb més interés històric és la seua església construïda en la segona meitat del segle XIX utilitzant la fusta com a material. Està pintada amb quitrà negre per a protegir-la de la humitat i per a que capte la poca llum solar que reben aquestes illes i així escalfar, encara que siga poc, el seu poc decorat interior.

https://mapcarta.com/es/17593104

La nostra següent parada serà ja en la platja, de sorra negra, com no podia ser d'altra manera ací en les Illes Fèroe, que són origen volcànic. Es calcula que varen emergir de la mar farà uns seixanta milions d'anys i per tant estan més erosionades i domesticades per la natura que l'illa d'Islàndia que és quaranta milions d'anys més jove.

I la platja és el millor mirador de l'Atlàntic i dos dels seus pobladors inertes. Tindhólmur és el més gran dels dos amb 0,65 quilòmetres quadrats i una altura màxima de dos-cent seixanta-dos metres destaca sobre l'oceà i està coronat amb cinc agulles. Segons la llegenda en la més alta un àguila va segrestar el fill menut d'una família que ací vivia, des de llavors la família va abandonar l'illot que roman encara deshabitat.

L'altre habitant inanimat prop de Tindhólmur és el faralló, o columna de pedra erosionada pel vent i la mar, anomenat Drangarnir. És un dels punts més fotografiats de la zona pel seu arc natural marí. Ací tampoc hi iuen persones, sols ovelles que de tant en tant porten els ramaders per a que pasturen.

La Muntanyeta dels Sants en Sueca, una illa entre els arrosars

 El paratge natural que visitem hui és un dels meus preferits de la meua zona, es tracta d'una xicoteta montanya de pedra que s'aixeca entre les planures de sediments plantades d'arròs, des de maig a setembre. Hui dins del parc natural de l'albufera visitarem la Muntanyeta dels Sants amb la seua ermita, la seua marjal i unes vistes que deixen bocabadat.

Des de Sueca agafarem la carretera que va en direcció a les Palmeres i el Perelló, la zona de platja de la capital de la Ribera Baixa. I en una de les redones que trobarem hi ha una escultura anomenda "paisatge de Sueca" obra dels escultors Pablo Sedeño, José Montero, Rene Negrín i Jorge Romero.

Més endavant arribant a la piscina coberta deixarem el cotxe un moment aparcat per a gaudir de la Creu, una creu de ferro situada en una illeta de la carretera que es va col·locar en l'any 1900 per a celebrar l'inici del darrer segle del segon mil·leni.

I molt prop trobarem una peculiar construcció amb cúpula blava que sembla una xicoteta església ortodoxa grega, però en realitat és una casa on es guardaven coets que es feien esclatar entre els núvols abans de que es formara una tormenta d'eixes que solten granís com si foren pedres i llançar a perdre la collita d'arròs.

I ara es desviarem en el cotxe cap a l'esquerra per a visitar la famosa Muntanyeta del Sants, que s'aixeca sobre els arrosars essent un dels skyline de la ciutat de Sueca. Els de Cullera es burlen, per que ells poden escriure al complet el nom de la seua ciutat CULLERA en la seua muntanya, mentre que als de Sueca no els cap ni la "S". Aquesta muntanya fa sis mil anys era una illa en mig de la mar. Amb els sediments que amollava el Túria, la corrent marítima que baixa de nord a sud i l'efecte es-collera de la serra de Cullera tot es va omplir de terra excepte l'Albufera.

En època islàmica la Muntanyeta dels Sants tenia un pavelló de caça del que gaudia el rei de la taifa de València. Amb la conquesta cristiana es va erigir ací una església que donaria servei religiós als llauradors que vivien diseminats per tota la partida. Aquestos llauradors van ser forçats a traslladar-se a viure al nucli principal poblacional, el que hui és la ciutat de Sueca, el que no va voler anar-hi. li cremaren la casa i aquesta part pròxima a l'ermita dels Benissants passà a anomenar-se la Socarrada, com passà en Xàtiva i Cocentaina.

L'interior de l'ermita dels Benissants encara conserva la seua arquitectura de temple de reconquesta amb arcs de diafragma sense capitells ni columnes i sostre de fusta a dues aigües. L'altar major està dedicat al Benissants, Sant Abdó i Sant Senent.

Els Benissants o Sants de la Pedra, eren uns reis de Pèrsia que varen ser martiritzats. En terres valencianes, junt a Santa Bàrbara, són els encarregats de protegir les collites de les pedregades, d'ahí ve el sobrenom de la pedra. L'escultura baroca que presidia l'altar va ser trencada en temps de guerra, però moltes parts s'integraren en l'escultura actual. Sant Senent és dels pocs sants de l'imagineria catòlica que no porta barba, per a disitingir-se del seu germà Sant Abdó.

Però l'escultura més antiga del temple era una Mare de Deu trobada, anomenada Mare de Déu de la Sort d'època medieval que era la patrona d'aquesta zona de la partida. Quan els seus habitants es traslladaren a Sueca, la seua Mare de Déu es va posar en un altaret molt discret de l'església de Sant Pere per a no llevar protagonisme a la Mare de de Déu de Sales, la reina de les devocions suecanes.

A banda de l'ermita, també es pot visitar la casa del santero convertida en museu on encara es pot veure ceràmica barroca del segle XVIII, algun escut històric en pedra de la ciutat de Sueca i quadres del pintor local Conrado Meseguer.

Abans de deixar l'ermita i la muntanyeta cal mirar al nostre voltant i divisar la Serra de les Rabosses de Cullera, l'Albufera de València i la Mar Mediterrània i sobretot els arrosars. Aquestos arrosars són aigua en maig, verd en juny i juliol i marró grogós quan estan espigats en agost i setembre.

I caminant o en cotxe uns quants centenars de metres s'arriba a l'ullal de la Baldovina. Un ullal és un naiximent d'aigua clara brolla en la marjal i és el refugi de moltes aus aquàtiques i peixos, en la marjal de Sueca en podem trobar uns quants, però aquest és el més gran.

Monestir de Geghard en Armènia, una joia arquitectònica en la Vall Alt de l'Azat

 Hui ens traslladerem a un lloc impressionant on Gregori I l'Il·luminador va decidir fundar el monestir de Geghard per a promulgar la fe cristinana al segle IV. Li va anar bé la seua redicació per què Armènia va ser el primer país en adoptar el cristianisme com a religió oficial. Després va ser la veïna Geòrgia i finalment etot l'Imperi Romà.

Geghard es troba a oc mnys d'una hora de la capital d'Armènia, Erevam. La carretera distància és curta, sols quaranta quilòmetres, però la carretera que discorre entre valls i mutanyes no és bona però ofereix bones vistes. El dia que m'hi van dur la nevada havia segut de tal calibre que sols el meu xòfer s'havia atrevit a anar. Havía sigut conductor en l'antiga Unió Soviètica i es veu que no tenia por a res, jo era del tot inconscient de la ituació. El ctxe no va poder arribar a la zona més alta de pàrquing i vaig haver de pujar a peu unes quantes costeres amb neu pel genoll sense saber si estava prop o lluny. la incertesa i el patiment desaparegueren quan vaig divisar els Khachkars, creus esculpides en làpides de pedra comemoratives. La tècnica de tallat està declarada patrimoni de la humanitat i en Geghard hi ha algun del segle XII.

Abans d'entrar al recinte enmurallat del monestir es pot seguir algun cami entre boscos frondosos , penyasegats imonents i manantals d'aigua considerat sagrats. La llegenda diu que per ací vingué l'apòstol Snt Judes Tadeo i va deixar la llança que Longí utilitzà per a rematar a Jesús en la creu. Descobrir aquestos camins vos el deixe per a vosaltres, el dia que vaig anar jo, no era el més indicat per a fer senderisme.

Per a entrar al monestir de Geghard cal sortejar dos sistemes de protecció, un natural per que s'ha d'arribar sobre un penyasegat i altre construït al segle XII, que són les seues muralles. des de l'arc de l'entrada hi ha una bona vista del complexe.

Per a accedir a l'església travessarem una bonica porta del segle XIII que recorda l'arquitectura persa i la gòtica. Però el que més capta l'atenció és la decoració en pedra del timpa on apareixen diversos motius vegetals.

A l'entrar es troba el gavit típic de l'arquitectura històrica d'armènia que consisteix en una saló de columnes que actua de sala capitular, claustre i també d'espai de sepultura dels monjos del monestir, Cm tots els gavits de l'arquitectura medieval  d'Armènia, es situa a l'oest de l'església.

La cúpula que amb el seu òcul enlluerna de forma molt pobra aquest gavit és la típica cúpula de l'art medieval religiós del país. Té base cilíndrica i un acabament conic. Està decorat amb una espècie d'estalactites anomenades muqarnas.

L'església del monestir està excavada en la roca de la muntanya, on segons la tradició la va manà fer Gregori I l'il·luminat on  brollava un manantial d'aigua per a acollir la santa relíquia de la llança que va matar a Crist. L'església ja no conté la sacra relíquia, ara esà en la catedral d'Echmiadzin, la catedral principal del cristianisme ortodox armeni. Cal dir que al Tresor Imperial de Viena, que ja visiàrem i a Cracòvia, tembé diuen que la tenen.

El conjunt monàstic i la Vall de l'Azat on s'ubica són patrioni de la humanitat. La visita acaba recorren diferents el3les de frares que s'ubique en coves excavades pel senyasegat sobre el qual s'assenta el monestir.