A punt de celebrar-se les eleccions al parlament europeu, res millor que fer un circuit al llarg de sis països aspirants a convertir-se en membres d'aquest projecte d'unió i germanor que encara no acaba de collar.
Albània, durant la guerra freda estava dins del bloc comunista, però les relacions del seu primer ministre Enver Hoxa amb la URSS, varen anar refredant-se i l'estat abanè, a poc a poc es va convertir en la década dels huitanta del segle passat, en el país més hermètic d'Europa. La figura del president era quasi venerada i es considerava el salvador del mal que podia arribar de l'exterior i les fronteres estaven totalment tancades i barrades.
Les coses han canviat molt, i encara que Albània és el segon país més pobre d'Europa, el turisme ja ha arribat de ple a moltes zones costaneres i a les impressionants reserves naturals de l'interior. En el 2009 va sol·licitar l'ingrés en la Unió Europea, però l'economia, la corrupció i el fet que siga un país islàmic dificulta la seua entrada.
Hui visitarem un encantador poble de pescadors que es troba a la vora del llac d'Ohrid, una espècie de mar interior d'aigües dolces i cristal·lines compartit per Albània i Macedònia del Nord. A nivel monumental no hi trobarem gran cosa, encara que hi hauran sorpreses. El més interessant és deixar-se predre pels seus autèntics carrers solitaris.
L'arquitectura de les cases és molt mediterrània amb parets fetes amb blocs de pedra i teulades de teules, no moruna, com les nostres, però teules.
L'edifici més interessant des del punt de vista arquitectònic és l'església de Santa Bàrbara, que dóna servei religiós a la important comunitat de cristians ortodoxos macedonis que hi viuen al poble. Aquest temple ocupa el solar d'una església bizantina del segle VI, de la que s'han trobat mosaics.
Seguint passejant pel poble trobem el seu carrer més estret i a la vegada intransitable, perquè és en realitat una séquia que desemboca en el llac.
Altres carrers també molt bonics ens permetran accedir a la vora del llac d'Ohrid i gaudir de la immensitat de les aigües clares i dolces.
En el nostre passeig també hi trobarem una mesquita. Els albanesos van abraçar la fe islàmica amb l'ocupació otomana de la zona dels Balcans que va arribar fins a la mateixa ciutat de Budapest.
Abandonant el poble trobem un búnquer antinuclear, dels molts que es construïren al país, per ordre del primer ministre Enver Hoxa, persona molt temerosa de patir un atac nuclear.
I per a gaudir del llac res millor que seure i prendre un autènctic cafè albanès en la Terrassa palafit de l'hotel Leva mentre es pon el sol i gaudir de la pau i quetut de les aigües tranquil·les del llac.
El nostre món està ple de llocs meravellosos on es pot passar una estoneta molt agradable
dissabte, 25 de maig del 2019
divendres, 17 de maig del 2019
L'Hermitage de Sant Petersburg, el millor museu del món
Per acabar la ruta de les greus pèrdues dels valencians viatjarem hui a latituds altes, més concretament a la ciutat de Sant Petersburg, la capital de l'imperi rus durant dos segles i una de les ciutats més boniques d'Europa.
El segle XIX va ser nefast en quan a pèrdua de patrimoni artístic, la invasió napoleònica va dur a terme l'espoliació de molts edificis, a més els propis valencians varen tombar el palau reial que estava ubicat al que són ara els jardins de Vivers per a evitar que es convertís en un fortí francès.
Per a més inri més tard arribà la desamortització de Mendizábal i la posterior venda o malvenda de patrimoni moble religiós a col·leccionistes estrangers. Ja vos vaig parlar del retaule de Sant Jordi del centenar de la ploma que acabà al Victòria and Albert Museum.
http://ferranlerma.blogspot.com/2017/05/victoria-albert-museum-el-mes-gran-del.html
Un banquer britànic afincat en Àmsterdam i amant del nostre país es va fer en una important col·lecció d'obres del Greco, Murillo i Velázquez entre altres que després va vendre a Caterina II que posteriorment acabaren en el palau d'hivern dels tsars, un edifici barroc que presideix la neoclàssica plaça del palau en Sant Petersburg.
El museu Hermitage és dels més grans del món i està ubicat en un edifici ja de per si, infinitament bonic així que la seua visita és obligatòria si es ve a Sant Petersburg. El millor és adquirir l'entrada per internet, si no hi ha màquines d'auto-venda en un pati central i també es pot anar a comprar l'entrada a altres subseus que té repartides per la ciutat que de segur que la cola no és tan llarga com ho és a la taquilla oficial, formada per russos que han de presentar algun carnet per a obtenir un descompte.
El millor és estudiar-se tot el que ofereix el museu i decidir que es vol visitar. Aquesta va ser la meua sel·lecció que amb l'ajuda d'un plànol i de Magda, vaig poder trobar en aquest laberint de l'art que és l'Hermitage. A l'entrada es poden trobar peces prehistòriques i medievals de les diferents repúbliques ex-soviètiques com aquests reis georgians i escultura d'alguna república d'Àsia Central.
El renaixement italià està perfectament representat amb obres de Miguel Àngel, com el xiquet ajupit, la mare de Déu de la llet de Leonardo da Vinci i una còpia de la galeria de Rafael dels Museus Vaticans.
Del barroc sabia que no em podia perdre'm obres mestres de la pintura flamenca i el seu màxim exponent, Rubens. La seua obra que representa al deu del vi Baco, és una meravella.
Hi ha una sala dedicada a l'art espanyol i buscant a Velázquez, Zurbarán i Murillo em vaig trobar als dos Sant Vicents, el de la Roda i el Ferrer, obra del valencià Ribalta.
Una de les peces que més passions desperta al museu és el rellotge paó, obra d'un joier britànic, comprat també per Caterina la Gran en 1770. És el rellotge autòmat més gran del món.
La sala on es troba el rellotge, coneguda com a sala morisca per la seua decoració arabitzant no té cap desperdici i és que l'edifici era l'antiga residència dels tsars i no varen escatimar en res a l'hora de construir-se el seu Palau d'hivern. Però el que realment en va sorprendre va ser l'escala del bateig, coneguda amb aquest nom perque la família del tsar baixava per ella en cap d'any per a banyar-se en les congelades aigües del riu Neva.
I si eres amants del món dels minerals i les pedres precioses. ací trobaràs enormes objectes decoratius fets amb lapislàtzuli i malaquita, fins i tot un saló ple d'objectes verds fets de malaquita.
L'Hermitage té una enorme façana que dóna al riu Neva i altra que dóna a la plaça del palau presidida per la columna d'Alexandre. Pesa 600 tones i mesura quasi 50 metres. per tant és la més gran del món en la seua classe. I de la plaça també sorprèn un arc, que per estar integrat en les construccions veïnes pocs percebeixen que és un arc del triomf que commemora la victòria sobre l'exèrcit napoleònic.
El segle XIX va ser nefast en quan a pèrdua de patrimoni artístic, la invasió napoleònica va dur a terme l'espoliació de molts edificis, a més els propis valencians varen tombar el palau reial que estava ubicat al que són ara els jardins de Vivers per a evitar que es convertís en un fortí francès.
Per a més inri més tard arribà la desamortització de Mendizábal i la posterior venda o malvenda de patrimoni moble religiós a col·leccionistes estrangers. Ja vos vaig parlar del retaule de Sant Jordi del centenar de la ploma que acabà al Victòria and Albert Museum.
http://ferranlerma.blogspot.com/2017/05/victoria-albert-museum-el-mes-gran-del.html
Un banquer britànic afincat en Àmsterdam i amant del nostre país es va fer en una important col·lecció d'obres del Greco, Murillo i Velázquez entre altres que després va vendre a Caterina II que posteriorment acabaren en el palau d'hivern dels tsars, un edifici barroc que presideix la neoclàssica plaça del palau en Sant Petersburg.
El museu Hermitage és dels més grans del món i està ubicat en un edifici ja de per si, infinitament bonic així que la seua visita és obligatòria si es ve a Sant Petersburg. El millor és adquirir l'entrada per internet, si no hi ha màquines d'auto-venda en un pati central i també es pot anar a comprar l'entrada a altres subseus que té repartides per la ciutat que de segur que la cola no és tan llarga com ho és a la taquilla oficial, formada per russos que han de presentar algun carnet per a obtenir un descompte.
El millor és estudiar-se tot el que ofereix el museu i decidir que es vol visitar. Aquesta va ser la meua sel·lecció que amb l'ajuda d'un plànol i de Magda, vaig poder trobar en aquest laberint de l'art que és l'Hermitage. A l'entrada es poden trobar peces prehistòriques i medievals de les diferents repúbliques ex-soviètiques com aquests reis georgians i escultura d'alguna república d'Àsia Central.
El renaixement italià està perfectament representat amb obres de Miguel Àngel, com el xiquet ajupit, la mare de Déu de la llet de Leonardo da Vinci i una còpia de la galeria de Rafael dels Museus Vaticans.
Del barroc sabia que no em podia perdre'm obres mestres de la pintura flamenca i el seu màxim exponent, Rubens. La seua obra que representa al deu del vi Baco, és una meravella.
Hi ha una sala dedicada a l'art espanyol i buscant a Velázquez, Zurbarán i Murillo em vaig trobar als dos Sant Vicents, el de la Roda i el Ferrer, obra del valencià Ribalta.
Una de les peces que més passions desperta al museu és el rellotge paó, obra d'un joier britànic, comprat també per Caterina la Gran en 1770. És el rellotge autòmat més gran del món.
La sala on es troba el rellotge, coneguda com a sala morisca per la seua decoració arabitzant no té cap desperdici i és que l'edifici era l'antiga residència dels tsars i no varen escatimar en res a l'hora de construir-se el seu Palau d'hivern. Però el que realment en va sorprendre va ser l'escala del bateig, coneguda amb aquest nom perque la família del tsar baixava per ella en cap d'any per a banyar-se en les congelades aigües del riu Neva.
I si eres amants del món dels minerals i les pedres precioses. ací trobaràs enormes objectes decoratius fets amb lapislàtzuli i malaquita, fins i tot un saló ple d'objectes verds fets de malaquita.
L'Hermitage té una enorme façana que dóna al riu Neva i altra que dóna a la plaça del palau presidida per la columna d'Alexandre. Pesa 600 tones i mesura quasi 50 metres. per tant és la més gran del món en la seua classe. I de la plaça també sorprèn un arc, que per estar integrat en les construccions veïnes pocs percebeixen que és un arc del triomf que commemora la victòria sobre l'exèrcit napoleònic.
dimecres, 8 de maig del 2019
L'oest de Milà, les millors esglésies i restes arqueològiques
I per a continuar parlant de pèrdues valencianes, hui ens acostarem a la ciutat de Milà on el València CF va sofrir una amarga derrota en la segona final de la Champions consecutiva que disputava. En la tanda de penaltis el Bayern de Munich s'imposava a l'equip Xe en l'estadi de Sant Siro. Hui recorrerem la part occidental del centre històric de la ciutat per descubrir les joies arquitectòniques que s'hi troben, un poc més lliures de l'allau de turistes que trepitgen el centre.
Entrarem al centre històric de la ciutat a través de la Porta Ticinese, construïda al segle XVI durant la dominació espanyola i s'anomenava Cicca del castellà chica, encara que l'aspecte actual és fruit d'una reforma duta a terme al segle XIX.
Des seguida quedarem sorpresos al veure les setze columnes i l'escultura de Constantí que dominen la plaça que hi ha al corso Ticinese. Aquestes columnes conegudes com la columnata de Sant Llorenç són d'origen romà.
El monument més destacable d'aquest entorn és la basílica de Sant Llorenç, el temple religiós més antic de la ciutat, ja que es va fer al segle IV aprofitant restes romanes.
L'església s'articula entorn d'una cúpula octogonal acabada en l'any 1619 i decorada amb unes interessants pintures.
Però el que més sorprén i agrada de la basílica és la important col·lecció de restes romanes i paleocristianes sobretot la capella de Sant'Aquillino amb un mosaic.
Eixirem a la via Edmondo de Amicis i en direcció nord-oest caminarem fins a l'altra joia monumental de la ciutat, la basílica de Sant'Ambrogio. Encara que la construcció començà en l'any 379, per a guardar les restes de màrtirs per ordre del bisbe patró de Milà, Sant'Ambrogio, el que trobarem principalment és un temple romànic amb dos campanars i un espectacular quadripòrtic.
I ara en direcció nord per la Via Giosuè Carducci s'arriba fins al magnífic edifici del Castello Sforzesco, un castell-palau renaixentista de grans dimensions, que és la seu de diverses col·leccions museístiques. Sols passejar pels seus patis ja paga la pena.
I deixem per al final una de les visites obligades si vas a Milà, l'església de Santa Maria delle Grazia. Un convent renaixentista del segle XV amb una cúpula d'altura considerable i un absis i claustre obra de Bramante.
Però tothom que visita l'església de Sant Maria ho fa per conèixer una de les obres més conegudes de la pintura universal, el sant Sopar de Leonardo da Vinci, que va executar utilitzant una tècnica totalment diferent del que es solia fer. L'estat de conservació deixa molt que desitjar però és patrimoni de la humanitat i cal reservar amb antelació l'entrada al refectori, lloc on es troba.
L'altre fresc que decora el refectori, és un calvari que passa totalment desapercebut per la majoria de les 20 persones que entren cada 15 minuts a aquesta sala a gaudir del Sant Sopar de da Vinci.