Lausanne, la capital olímpica

Les terres francòfones s'estenen més enllà de les fronteres de França i abarcant part de països veïns com és el cas de Suïssa on el francés és la segona llengua més parlada després de l'alemany. Hui ens dedicarem a visitar Lausanne, seu del Comité Olímpic Internacional. Aquest organisme ha pres aquesta setmana una insòlita decisió, ajornar un any els jocs olímpics d'estiu, sols les guerres mundials havien impedit que no tingueren lloc quan estaven programats en 1916, 1940 i 1944.

Lausanne és una ciutat que des de la vora del llac Leman s'escampa sota tres tossals, així que cal pujar molts carrers costeruts. Des de l'estació el monument més pròxim és l'església de Sant Francesc, aixecada entre els segles XIII i XIV i desproveïda de tota la seua esplendor ornamental durant la Reforma protestant.

Des de la plaça on s'ubica l'església caminarem per elegants carrers comercials fins a arribar al centre neuràlgic de la ciutat, la plaça Vaud on es troba la font de la Justícia. L'escultura policromada d'una dona executada ja fa segles representa la justícia amb una espasa i una balança.

En aquesta plaça també hi podem trobar l'Ajuntament que en francés és conegut com l'Hôtel de Ville. L'edifici d'estil renaixentista es va aixecar al segle XV. En 1915 es va establir en aquest lloc que Lausanne fóra la seu del COI.

De la bonica plaça de Palud continuarem en ascens a buscar la catedral de Nôtre-Damme. El seu campanar d'estil gòtic francés i l'agulla de la seua torre que mesura setanta-cinc metres ens servirà de far per a arribar.

La catedral de Lausanne és un dels temples gòtics més bonics del país, construïda entre els segles XII i XIII sota temples anteriors i sota el que va ser un campament romà. Des de la seua torre i des de l'any 1405 el guardià nocturn anuncia verbalment les hores en les quatre direccions.

El pòrtic de Montfalcon és l'entrada de la catedral orientada a l'est i va ser totalment restaurat al segle XX incorporant còpies de les escultures que dataven de la primera meitat del egle XVI.

El seu rosetó data del segle XIII i les vidrieres estan decorades amb què representen els quatre elements terra, mar, aire i foc, els símbols del zodíac i les quatre estacions entre altres.

I acabarem la ruta de hui en el castell de Santa Maria, antic palau episcopal fins que els bisbes de Lausanne deixaren de ser els senyors de la ciutat al segle XVI. La ciutat va dependre de Berna fins al segle XVIII, durant aquesta època fou residència dels alguatzils de Berna. Hui en dia és la seu del govern del Cantó de Vaud, del qual lausanne és la capital.

A l'esquerra del Sena, el Paris més monumental

El 20 de març se celebra el dia de la llengua francesa, que en algun temps va ser la llengua de la diplomàcia i les relacions internacionals fins a l'arribada a escena de l'anglés que ha desplaçat per complet al francés. Je suis enchanté de vous montrer quelques belles villes où ses habitants parlent français, venez-vous avec moi?

L'entrada de hui transcorre pels barris més històrics situats a la riba Esquerra del Sena, Quartier Latin, Sorbonne, Saint-Germain-dès-Prés entre altres. Deixaren a l'esquena creuant el pont de Sant Michel fins trobar la font de Sant Miquel, la darrera que es va fer en una façana a Paris.

Ens perdrem pels irregulars i bucòlics carrers del Quartier Latin que rep aquest nom, no per que estiga poblat per gent latinoamericana, més bé perque fa molts segles estaba habitat per estudiants que parlaven llatí, la llengua en que s'estudiava a la propera universitat de la Sorbonne.

Ens aturarem a visitar l'església de Saint-Séverin que rep el nom d'un ermità que vivía per aquesta zona al segle. És considerada com una de les esglésies gòtiques més boniques de París, accedir al seu jardí és traslladar-se a l'edat mitjana.

Si visitant aquest temple no has pogut teletransportar-te a l'edat Mitjana molt prop està el Museu Nacional de l'Edat Mitjana que també rep el nom de Museu Cluny, perque en aquest lloc l'abat de Cluny va comprar en 1330 el terreny i les ruïnes que hi havia. L'edifici actual és un de finals del segle XV i al seu interior es pot gaudir de la millor col·lecció arqueològica medieval de tota França.

I just davant està la Sorbonne, la universitat francòfona més famosa i prestigiosa a més de ser de les més antigues del món. Ací estudiaren Victor Hugo, Lavoisier, Descartes, Sartre i Marie Curie entre altres.

I un poc més al sud trobem l'imponent edifici de Le Panthéon, construït en estil neoclàssic a imitació del panteó de roma per ordre del rei Lluís XV en agraïment a Déu per recuperar-se d'una greu malaltia.

Aquesta església que en principi anava a estar dedicada a la màrtir patrona de París, Sant Genoveva, hui en dia és un panteó on descansen personatges il·lustres de l'art, la ciència i la cultura francesa com són Voltaire, Rousseau, Marie i Pierre Curie i Victor Hugo.

La santa patrona màrtir de Paris, continua essent venerada dins un sarcòfag buit de la veïna església de Saint-Étienne-du-Mont. Les seues restes acabaren cremats i llençats al riu Sena en 1793 en plena efervescència de la Revolució Francesa.

Ja va haver-hi al segle VI una capella dedicada a la santa, però l'església de Saint-Etienne-du-Mont que podem gaudir hui és una mescla d'estil gòtic del segle XV i del renaixement. Al seu interior estan soterrats el físic Pascal i el dramaturg Racine.

Ens dirigirem en direcció oest on trobarem interessants llocs de visita com són el museu Curie, on estaba el laboratori del radi dirigit per Marie Curie. Finalment arribarem als coneguts jardins de Luxembourg, que rep el nom del Palau que es va construir per a la reina consort Maria de Médeci al primer quart del segle XVII. Hui en dia és la seu del Senat de la Republique Française.

I caminant en direcció nord a buscar de nou el Sena ens aturarem davant de la font de Saint-Sulpice, una bonica obra de l'arquitecte Visconti, que també va dissenyar la tomba de Napoleó. En aquesta font están representats quatre bisbes del segle XVII famosos per ser grans oradors.

I presidint la plaça on es trova la font està la monumental façana de l'església de Saint-sulpice, un temple  molt original començat a construir en 1646 i acabat un segle més tard, sota les restes d'una església romànica del segle XIII.

Al seu interior es pot gaudir dels frescos d'Eugène Delacroix, que també va pintar al Palau Luxembourg i molts dels seus quadres es troben exposats al museu del Louvre.

I acabarem la passejada pel barri més autèntic de Paris en l'església més antiga de la ciutat, la de Saint-Germain-dès-Près, construïda en l'any 542. Més tard es va refer en estil romànic al segle XI i reconstruïda de nou al segle XIX després de l'incendi que va patir en 1794. René Descartes està soterrat al seu interior.

Deixant a la nostra esquena l'església i mirant cap al sud al llarg de la rue Rennes es pot gaudir d'una espectacular vista de la torre de Montparnasse. Un gratacel de 59 plantes amb una Terrassa que permet veure tot París i la torre Eiffel.

D'Es Caló de Sant Agustí al far de La Mola, les millors vistes del Mediterrani Occidental

Tancarem el cicle d'entrades dedicades a llocs que apareixen en les novel·les de Verne en la meravellosa illa de Formentera de la que trepitjarem uns 10 quilòmetres i muntarem des del nivell de la mar fins al seu sostre situat a 192 metres, l'altiplà de La Mola.

Des de Sant Ferran ens dirigirem cap a La Mola al llarg de la carretera principal que uneix les dues poblacions i a un parell de quilòmetres una indicació a la dreta ens assenyalarà el camí per a arribar al castellum romà de can Blai. Es tracta dels fonaments d'una construcció romana inacabada del segle III aC, situada en el punt més alt de la franja arenosa que uneix La Mola amb la resta de l'illa.

Reprendrem de nou la carretera que va a La Mola i a poca distància, a mà Esquerra trobarem l'eixida cap a Es Caló de Sant Agustí, un antic poblet de pescadors que rep aquest nom per la proximitat al desaparegut Monestir de Sant Agustí.

El que més crida l'atenció d'aquest bonic lloc, a banda de la gama de blaus de la seua costa, és el conjunt d'edificacions de fusta i canyís que guarden les barques de pescadors amb els seus escars que facilliten la pujada i baixada d'aquestes.

El passat d'aquest poblet lligat a l'orde dels agustins, encara es recorda hui amb el nom d'Es Caló de Sant Agustí i amb la plaça del Delme, que significa la dècima part del que es pescava o conreava a l'església.

Una bonica platja i bons restaurants trobarem en Es Caló, lloc ideal per a agafar les forces suficients per recórrer a peu l'ascendent camí de Sa Pujada, mal anomenat camí romà per l'empedrat que trobem en alguns trams.

El camí de Sa Pujada no és una calçada romana, data del segle XVIII i discorre sota un bonic bosc de pins i altres plantes mediterrànies a la vora d'una mar que ací en aquesta part de l'illa es mostra, si és possible, més clara i blava.

I la gran recompensa per a aquest esforç, si es pot dir esforç, quan arribarem a un lloc conegut com a Es Mirador on tot visitant s'atura de camí a La Mola a fer la típica foto on es veu l'estret istme que ens uneix a la resta de l'illa, besat per dues mars.

Continuarem caminant per la carretera fins aarribar al nucli poblacional del Pilar de Mola on es troba l'església del Pilar. És una construcció en cubs i parets encalades típicament pitïusa que data del segle XVIII.

De maig a octubre, cada vesprada des de dimecres fins diumenge el famós mercat artesanal, moltes vegades amenitzat amb música en directe. Molts dels artesans i músics són hereus de la cultura dels hippies que va arribar a les Pitïuses en els anys setanta i vuitanta.

Caldrà arribar al far de La Mola continuant cap a l'est però molt abans d'arribar-hi ens desviarem a la dreta seguint les indicacions del molí vell de La Mola. Aquest molí és de l'any 1778 i va funcionar fins a l'any 1956. Sempre s'ha dit que en aquest molí va viure una temporadeta Bob Dylan però no hi ha cap document escrit o gràfic que ho corrobore. És cert que molts jóvens americans en contra de la guerra del Vietnam es refugiaren en aquestes illes.

I per fi arribarem al far de La Mola, que va tindre farer fins des de 1861 fins  l'any 1970, quan va ser electrificat. En la novel·la Hèctor Servadac, escrita per Verne, un cosmògraf feia senyals de llums. Un monòlit, aixecat per la comunitat francesa que residia a l'illa en 1978 rendeix homenatge a l'escriptor.

El far s'aixeca sota uns impressionants penya-segats on trobarem els residents més famosos de l'illa, les seues sarganrtanes úniques i diferents dels illots veïns. Hui en dia estan amenaçades per les serps vingudes en arbres ornamentals des de la península, que mai en la història havien trepitjat sol formenterer.

Els residents censats de La Mola reben el malnom de virots. Un virot és un ocell que sols cria en les Illes Balears, sobretot als penya-segats de Formentera i que es coneix també amb el nom de baldriga baleàrica.

Edimburg, la bellíssima capital d'Escòcia

Hui Juli Verne, a través de la seua novel·la Les índies negres, ens porta a visitar la ciutat més monumental i bonica d'Escòcia, Edimburg. A pesar del suggerent nom que de seguida ens transporta a llocs exòtics d'orient, la trama transcorre al voltant d'unes mines d'hulla situades en el sud d'Escòcia. L'enginyer James Starr, amb casa a Edimburg, és convidat a reobrir de nou l'explotació minera, després d'anys d'abandó.

La visita a 'Edimburg s'hauria de planificar en dues parts, el centre històric, més medieval, que es troba sobre un massís d'origen volcànic i més al nord la part moderna amb construccions més victorianes i romàntiques. Hui recorrerem l'Edimburg més històrica al llarg de la seua artèria principal, la milla reial. Deixeren al darrere el castell, que visitarem en altra ocasió i caminarem cap a l'est per Castlehill.

De seguida ens topetarem amb l'agulla més alta de la ciutat, el campanar d'una antiga església del segle XIX hui coneguda com the Hub, seu del festival internacional d'Edimburg, té bar, restaurant i sala de concerts.

Més endavant cal aturar-se a visitar la catedral de Sant Gil, un temple del segle XIV que hui en dia no és catedral perque el presbiterianisme que impera a Escòcia no permet aquest títol a cap mena d'església.

Al seu interior gaudirem de quatre naus gòtiques, una d'elles amb la volta pintada de blau simulant el cel i de diversa decoració que resulta un poc estrany encontrar-la en un temple protestant com és aquest.

De 1911 data l'espectacular capella Thisle, coneguda popularment com a capella del card, per que s'utilitza la flor d'aquesta planta en la decoració, ja que era el símbol de la Molt Noble Ordre del Card. Aquesta orde de cavalleria es va fundar al segle XVII pel rei Jaume VII d'Escòcia i II d'Anglaterra.

I darrere de la catedral es va aixecar en 1630 el parlament d'Escòcia que després de la unió parlamentària de 1707 es va transformar en el Tribunal suprem i Tribunal Superior de Justícia d'Escòcia.

I just davant de la catedral està l'ajuntament de la ciutat, the City Chambers, dissenyades per John Adam en 1750 per a ser un centre del comerç de la ciutat, la idea no va funcionar i finalment l'ajuntament va anar comprant a poc a poc els edificis i els va convertir en la seua pròpia seu.

I ara cal recórrer High street i Canongate per gaudir de l'arquitectura uniforme i elegant de les seues edificacions i amb diversos museus ubicats en ells com per exemple el de la infantesa o el museu d'Edimburg.

La següent aturada que farem serà davant una església del segle XVII d'estil holandés. Es coneix amb el nom de Tron Kirk i hui en dia ja no funciona com a temple presbiterià, és més un xicotet mercat per a turistes.

I arribant a la fi de la milla reial podrem admirar uns curiosos edificis com són la Toolboth Tavern amb el seu curiós rellotge i l'església de Canongate on si vas de boda i eres home cal anar amb el kilt posat.

I la visita de la monumental Edimburg l'acabarem en un palau reial, el Palace of Holyroodhouse, construït en 1529 i reformat cent cinquanta anys més tard per ordre del rei Carles II.

Abans ací hi havia una antiga abadia manada construir pel rei David I al segle XII, després de veure la santa creu en la cornamenta d'un cérvol que intentava caçar. Les seues bucòliques ruïnes encara resulten imponents.

Al darrere del palau i de l'abadia, un majestuós jardí que es fusiona amb l'exuberant vegetació. florida en abril, que brolla del sol de les darreres estivacions de la taula volcánica coneguda com a seientd'Artur on s'assenta la històrica Edimburg.

I del Palau carregat de sales profusament decorades cal destacar el bonic pati central des d'on s'articula tot l'edifici.

I per a recuperar forces es pot anar a l'elephant house on van molts escriptors novells a inspirar-se per que es diu que ací J.K. Rowling va escriure les primeres línies de Harry Potter.

I mot prop, si es vol descansar a l'aire lliure en un parc-cementeri, l'escultura d'un gos, Greyfriars Bobby ens marcarà per on anar. Aquest gos va custodiar la tomba del seu amo durant catorze anys fins que va morir en 1872.