Va ser un 19 de febrer de 1836 quan Juan Alvárez Mendizábal decretava la venda de tots els béns de les ordres religioses, fet conegut com la Desamortització de Mendizábal. Per això hui començarem una ruta de tres etapes per diferents llocs de culte que han deixat de ser-ho convertint-se en simplement bucòliques ruïnes o simplement tenen un ús totalment diferent.
El viatge el comencem molt a prop a la subcomarca de la Valldigna que rep aquest nom per la següent llegenda. Tornava el rei Jaume II de Múrcia i al passar per aquesta vall i veure-la tan verda, fèrtil i rica en aigua li va dir a l'abat del monestir cistercenc de Santes Creus: "Vall digna per a fer un monestir de la vostra ordre", i l'abat contestà: "Vall digna"
Així en 1298 es fundava el monestir de Santa Maria de la Valldigna que va ser dels més importants de l'antic Regne de València. Fills de rei com Joan d'Aragó i fins i tot futur Papa com Roderic de Borja van ser abats del Monestir, però en arribar la desamortització el monestir acaba venent-se i convertint-se en una finca d'explotació agrària i hui encara continua essent-ho en mans de la Generalitat.
L'església del monestir és de nau única amb unes dimensions considerables, en realitat és la tercera que es va construir, abans hi havien hagut dos esglésies gòtiques. El campanar començat al segle XVII aprofita una torre del segle XV en el seu cos més baix.
De l'esplendor barroc de l'església sols queden els seus exuberants frescos, el baldaquí va ser venut com a llenya per a fer foc i la resta d'altars i imatges desaparegueren també.
El lateral de l'església dóna al claustre com també ho fa la sala capitular i el refectori. La sala capitular llueix hui en dia una bóbeda estrelada encara que el sostre va ser enderrocat per l'amo per que es pensava que amb l'arribada de Franco al poder rehabilitaria tots els monestirs desamortitzats i serien habitats per frares de nou.
El refectori hui convertit en sala d'exposicions era el lloc on els monjos menjaven mentre un d'ells llegia la bíblia en un balconet ubicat en un lateral que encara es conserva.
La joia més preciada del monestir és el palau de l'abat i sobretot el seu claustre que passà varies décades a un xalet en Torrelodones després de ser venut. Farà uns anys la Generalitat el recuperà pagant una quantitat d'un milió d'euros i reconstruint una còpia al xalet.
Eixint del monestir pel portal nou de la muralla es pot apreciar una cúpula que forma part de la capella de la Mare de Déu de Gràcia, construïda al segle XVIII per al culte dels habitants de Simat, que podien assistir a missa sense entrar al monestir.
A poca distància del cenobi i a través d'un agradable passeig entre tarongers s'arriba a l'ermita de Santa Anna. En realitat era la mesquita del poblat de moriscos de la Xara que va quedar abandonat després de la seua expulsió. Al seu interior encara s'aprecia l'escala de caragol del minaret i arcs de ferradura en el mur de la Quibla
I si retornem al poble podem encara trobar un antic llavador que aprofita l'aigua de la font gran, un naixement natural d'aigua amb aspecte de llac que també alimenta al riu Vaca. Aquest riu desemboca entre les platges de l'Ahuir i Xeraco i donat que es troba en una de les zones més plujoses de la nostra terra té importants crescudes. Els habitants de Simat pregunten si ja ha eixit la Vaca per saber si aquest ha augmentat molt el seu volum d'aigua.
El temple principal del Simat actual va ser construït aprofitant el solar de l'antiga mesquita trobem l'església de Sant Miquel, construïda al segle XVII en estil barroc.
El nostre món està ple de llocs meravellosos on es pot passar una estoneta molt agradable
divendres, 24 de febrer del 2017
divendres, 17 de febrer del 2017
Bolonya, la ciutat universitària d'Itàlia
Acabarem d'acompanyar a la família Mozart en la seua gira en una de les ciutats més interessants d'Itàlia, la ciutat de Bolonya, capital de l'Emília-Romanya.
La història de la ciutat és ben llarga perque abans de ser colònia romana ja era ciutat etrusca i en l'edat mitjana es va crear ací la primera universitat d'Occident. Però la seua època daurada va ser durant el renaixement, cosa que es pot constatar recorrent els carrers del seu centre històric, dels més grans d'Europa amb bona mostra d'edificis de l´època.
Bolonya és una ciutat viva i elegant que queda un poc oblidada pels tours turístics que recorren el país, per tant visitar-la és conéixer l'autèntica vida urbana italiana i no un parc temàtic renaixentista per a turistes. Jo la vaig gaudir molt les hores que hi vaig romandre.
Per ordre d'aparició en el meu camí des de l'estació al centre, el primer edifici rellevant amb el qual em vaig trobar va ser la seua catedral, dedicada a Sant Pere, construït entre els segles XVI i XVII encara que ja hi havia església en aquest lloc al segle XI.
A l'interior es pot gaudir d'una única nau amb bòbeda de canó i capelles laterals, encara que no sorpren massa per les seus dimensions, ja que el temple és va construir abans de ser catedral.
Criden molt l'atenció certes escultures que decoren el seu interior com són una pila d'aigua beneïda sobre un lleó i un impressionant conjunt de figures de terracota conegut com el lament per Crist mort on les Maries de la passió de Crist ploren per la seua mort vestides en vestimentes pròpies del renaixement.
A pocs metres de la catedral està la plaça de Neptú que rep aquest nom per la peculiar i eròtica font que va aixecar Joan de Bolònia en 1563. La grandària dels genitals del deu grec varen ser reduïts per a no escandalitzar però les nimfes que el rodegen no està en una posició massa decorosa.
En la piazza maggiore estan els edificis renaixentistes més interessants de Bolonya com són el palazzo del Podestà i el d'Arenzo, convertits en ajuntament.
Però la joia arquitectònica de la plaça major és la basílica de Sant Petroni, la cinquena més gran d'Europa. La façana principal es va començar a decorar amb marbres de colors però les obres es paralitzaren fa segles i així es va quedar fins avui.
La ciutat de Bolonya a l'igual que a San Gimignano ( http://ferranlerma.blogspot.com.es/2013/03/san-gimignano-un-manhatan-medieval.html ) es varen construir moltes torres medievals, a Bolonya se'n conserven poques però dues d'elles la Garisenda de 48 m i l'Asinelli de 97 m estan molt prop de la plaça major.
I per a acabar aquesta ruta per aquesta fascinant ciutat res millor que descobrir la basilica di San Stefano format per quatre esglésies de set que hi va haver. Una d'elles és una còpia de la del Sant Sepulcre de Jerusalem i totes elles el romànic és l'estil predominant.
La història de la ciutat és ben llarga perque abans de ser colònia romana ja era ciutat etrusca i en l'edat mitjana es va crear ací la primera universitat d'Occident. Però la seua època daurada va ser durant el renaixement, cosa que es pot constatar recorrent els carrers del seu centre històric, dels més grans d'Europa amb bona mostra d'edificis de l´època.
Bolonya és una ciutat viva i elegant que queda un poc oblidada pels tours turístics que recorren el país, per tant visitar-la és conéixer l'autèntica vida urbana italiana i no un parc temàtic renaixentista per a turistes. Jo la vaig gaudir molt les hores que hi vaig romandre.
A l'interior es pot gaudir d'una única nau amb bòbeda de canó i capelles laterals, encara que no sorpren massa per les seus dimensions, ja que el temple és va construir abans de ser catedral.
Criden molt l'atenció certes escultures que decoren el seu interior com són una pila d'aigua beneïda sobre un lleó i un impressionant conjunt de figures de terracota conegut com el lament per Crist mort on les Maries de la passió de Crist ploren per la seua mort vestides en vestimentes pròpies del renaixement.
A pocs metres de la catedral està la plaça de Neptú que rep aquest nom per la peculiar i eròtica font que va aixecar Joan de Bolònia en 1563. La grandària dels genitals del deu grec varen ser reduïts per a no escandalitzar però les nimfes que el rodegen no està en una posició massa decorosa.
En la piazza maggiore estan els edificis renaixentistes més interessants de Bolonya com són el palazzo del Podestà i el d'Arenzo, convertits en ajuntament.
Però la joia arquitectònica de la plaça major és la basílica de Sant Petroni, la cinquena més gran d'Europa. La façana principal es va començar a decorar amb marbres de colors però les obres es paralitzaren fa segles i així es va quedar fins avui.
La ciutat de Bolonya a l'igual que a San Gimignano ( http://ferranlerma.blogspot.com.es/2013/03/san-gimignano-un-manhatan-medieval.html ) es varen construir moltes torres medievals, a Bolonya se'n conserven poques però dues d'elles la Garisenda de 48 m i l'Asinelli de 97 m estan molt prop de la plaça major.
L'antic edifici de la Universitat de Bolonya no està massa allunyat i convé visitar els seus claustres amb les pintures murals de set mil escuts heràldics i altres que rendeixen homenatge als personatges més il·lustres que han passat per ella. Cal dir que gent com Copèrnic, Dante, Armani, Galvani i molts altres han estudiat o ensenyat en ella.
divendres, 10 de febrer del 2017
La Haia, el centre de poder d'Holanda
En 1763 la família Mozart va iniciar una gira de concerts per les corts més importants del centre d'Europa i una de les ciutats afortunades va ser La Haia, on es detindrem en l'entrada de hui.
És ací on està la residència de la familía reial holandesa, la seu del parlament, de diferents organismes internacionals i de nombroses ambaixades però no la capital. Aquest honor constitucional li correspon a Amsterdam.
Així que podem dir que és una ciutat de serveis i com a tal posseeix un cuidadíssim centre històric amb carrers només per a vianants amb tot tipus de comerços i negocis que de segur que deixa content a tot turista que el visite. Però també hi ha espai per a l'arquitectura més avantguardista al voltant del reduït casc antic.
La millor forma d'arribar a La Haia i qualsevol ciutat del Benelux és amb tren, les distàncies són curtes i els horaris freqüents. L'edifici de la Den Haag Hollands Spoor és de la meitat del segle XIX i sembla un imponent palau renaixentista. La ciutat té a més altra estació, la central que és més moderna.
L'estació central no està allunyada del centre i amb un agradable passeig a través de la zona xinesa s'arriba sense cap dificultat.
Les típiques construccions de rajola i la presència de canals són senyals de que estem als Països Baixos i no a la Xina.
L'edifici més emblemàtic o millor dir conjunt d'edificis més emblemàtics de la ciutat és el Binnenhof que significa pati interior. Era un antic pavelló de caça fins que en 1247 Guillem II va ser elegit emperador del Sacre Imperi. Llavors va manar construir el saló la Ridderzaal, un gran saló gòtic per a celebracions. De fet en 1581 una gran festa hi va haver quan Holanda s'independitzà de l'imperi espanyol.
Just davant es va situar al segle XIX una font neogòtica que va ser regalada per la burgesia de La Haia al govern del país que inicialment no va mirar amb bons ulls el regal pel que podia costar l'aigua. Així que al principi sols brollava els dies de festa.
Tant la Ridderzaal com la font formen part d'un elegant i enorme pati format per harmoniosos edificis històrics.
El Binnenhof té quatre portes d'entrada, totes es varen construir al segle XVII llevat d'una que es va fer al segle XVIII.
Un bucòlic llac a la part de darrere dels edificis dóna si cap més encant al lloc que va ser el centre de poder de l'Holanda de l'edat moderna.
Molt prop del Binnenhof es pot visitar l'única galeria comercial coberta del segle XIX que queda en peu en Holanda i coneguda amb el nom de De Passage.
Al centre històric es poden trobar carrers amb encant com el Dagelijkse Groenmarket on està l'edifici històric de l'Ajuntament, l'església de Sant Jaume on bategen als membres de la família reial i el cridaner The Sting Café.
I en direcció nord com no podia ser d'altra manera està ubicat el Paleis Noordeinde, molt freqüentat per la família reial fins a la invasió alemanya de 1940. Hui en dia i després d'una minuciosa restauració és el despatx de la reina Beatriu.
I més cap al nord, a uns dos quilòmetres, està la seu del Tribunal Internacional de La Haia, conegut com apalau de la pau. De principis del segle XX va ser construït en estil neorrenaixentista.
La visita a la ciutat es pot completar amb el Mauritshuis, el més important dels museus de La Haia amb obres mestres com la xica de la perla i la lliçò d'anatomia de Rembrandt.ó
https://dalcasser.wordpress.com/2016/01/16/una-llico-danatomia-es-suficient-millor-dues/
Si es viatja amb xiquets o si es vol tornar-ho a ser per uns moments res millor que anar al Madurodam, un parc on estan construïts a escala els edificis més emblemàtics d'Holanda, per a sentir-se un Gulliver atrapat als Països Baixos.
És ací on està la residència de la familía reial holandesa, la seu del parlament, de diferents organismes internacionals i de nombroses ambaixades però no la capital. Aquest honor constitucional li correspon a Amsterdam.
Així que podem dir que és una ciutat de serveis i com a tal posseeix un cuidadíssim centre històric amb carrers només per a vianants amb tot tipus de comerços i negocis que de segur que deixa content a tot turista que el visite. Però també hi ha espai per a l'arquitectura més avantguardista al voltant del reduït casc antic.
La millor forma d'arribar a La Haia i qualsevol ciutat del Benelux és amb tren, les distàncies són curtes i els horaris freqüents. L'edifici de la Den Haag Hollands Spoor és de la meitat del segle XIX i sembla un imponent palau renaixentista. La ciutat té a més altra estació, la central que és més moderna.
L'estació central no està allunyada del centre i amb un agradable passeig a través de la zona xinesa s'arriba sense cap dificultat.
Les típiques construccions de rajola i la presència de canals són senyals de que estem als Països Baixos i no a la Xina.
L'edifici més emblemàtic o millor dir conjunt d'edificis més emblemàtics de la ciutat és el Binnenhof que significa pati interior. Era un antic pavelló de caça fins que en 1247 Guillem II va ser elegit emperador del Sacre Imperi. Llavors va manar construir el saló la Ridderzaal, un gran saló gòtic per a celebracions. De fet en 1581 una gran festa hi va haver quan Holanda s'independitzà de l'imperi espanyol.
Just davant es va situar al segle XIX una font neogòtica que va ser regalada per la burgesia de La Haia al govern del país que inicialment no va mirar amb bons ulls el regal pel que podia costar l'aigua. Així que al principi sols brollava els dies de festa.
Tant la Ridderzaal com la font formen part d'un elegant i enorme pati format per harmoniosos edificis històrics.
El Binnenhof té quatre portes d'entrada, totes es varen construir al segle XVII llevat d'una que es va fer al segle XVIII.
Un bucòlic llac a la part de darrere dels edificis dóna si cap més encant al lloc que va ser el centre de poder de l'Holanda de l'edat moderna.
Molt prop del Binnenhof es pot visitar l'única galeria comercial coberta del segle XIX que queda en peu en Holanda i coneguda amb el nom de De Passage.
Al centre històric es poden trobar carrers amb encant com el Dagelijkse Groenmarket on està l'edifici històric de l'Ajuntament, l'església de Sant Jaume on bategen als membres de la família reial i el cridaner The Sting Café.
I en direcció nord com no podia ser d'altra manera està ubicat el Paleis Noordeinde, molt freqüentat per la família reial fins a la invasió alemanya de 1940. Hui en dia i després d'una minuciosa restauració és el despatx de la reina Beatriu.
I més cap al nord, a uns dos quilòmetres, està la seu del Tribunal Internacional de La Haia, conegut com apalau de la pau. De principis del segle XX va ser construït en estil neorrenaixentista.
La visita a la ciutat es pot completar amb el Mauritshuis, el més important dels museus de La Haia amb obres mestres com la xica de la perla i la lliçò d'anatomia de Rembrandt.ó
https://dalcasser.wordpress.com/2016/01/16/una-llico-danatomia-es-suficient-millor-dues/
Si es viatja amb xiquets o si es vol tornar-ho a ser per uns moments res millor que anar al Madurodam, un parc on estan construïts a escala els edificis més emblemàtics d'Holanda, per a sentir-se un Gulliver atrapat als Països Baixos.