Belém és un barri de Lisboa situat a uns cinc kilòmetres del centre i al que es pot arribar fàcilment amb el tramvia 15.
Aquest popular barri es troba estratègicament ubicat a la vora del riu Tajo just abans de que aquest es fusione amb la mar, per a aquells que veuen la península Ibèrica com una cara Belém seria la punta del nas.
La privilegiada ubicació de la "freguesia" de Santa Maria de Belém va ser el punt de partida de les caravel·les en busca d'exòtiques terres durant l'era daurada de l'imperi portugués. I el barri va ser recompesat i hui podem trobar alguns dels més espectaculars monuments de Lisboa.
Podem començar pel monasteri dels Jeronis, construit en éstil gòtic manuelí, un estil únic "made in Portugal" després de l'aribada de Vasco de Gama en 1501 i amb diners que s'obtenien amb els impostos sobre l'or, pedres precioses, pebre i altres espècies.
Per veure l'interior caldrà fer una mica de cua i pagar una entrada, però quan veges el meravellós claustre te n'adonaràs que tot ha valgut la pena.
A l'interior t'esperen altres grates sorpreses com són l'alta i esbelta nau de l'església de Santa Maria, la tomba de Vasco de Gama i la ceràmica del segle XVIII del refectori.
A l'eixida del monasteri cal continuar perque Belém ens ofereix més coses. Creuem l'avinguda de l'India i ens trobem amb el Monument als descobriments construit en 1960 per comemorar el cinquè centenari de la mort del rei Enric el navegant. Medeix 52 metres i representa una caravel·la amb les principals figures portugueses de l'era dels descobriments, al fons es pot veure el pont 25 d'abril construit sis anys més tard i que et farà pensar en el Golden Gate.
Ara caminarem en direcció cap al mar i per això seguirem l'avinguda de Brasilia que és com un passeig fluvial construida a costa del retrocés que han sofrit les aigües del riu. Uns quants centenars de metres més enllà aparaix en mig del riu o la mar la Torre de Belém, una fortalesa manada construir per Manel I a principis del segle XVI i que és un dels màxims exponents, com el monestir del Jeronis, del gòtic manuelí. La torre no es massa gran i s'ompli de turistes així que la visita a l'interior pot resultar un poc incòmoda pero val la pena còrrer el risc.
I per a recuperar forces que millor que menjar-se un pastisset de Belém fet amb crema i que és realment deliciós acompanyat d'un café que en Portugal és molt bo.
El nostre món està ple de llocs meravellosos on es pot passar una estoneta molt agradable
dijous, 28 de març del 2013
dissabte, 23 de març del 2013
San Gimignano, un Manhatan medieval
San Gimignano està en la Toscana i queda fora dels numerosos tours turístics que recorren la regió en busca del l'esplendor de ciutats com Florència, Pisa o Siena.
El poble està situat sobre un tossal d'uns tres-cents metres, amb cases de pedra d'origen medieval i coronat per unes tretze torres manades construir per diferents famílies rivals amb fins d'ostentació de riquesa. I de riquesa en devia haver molta en el segle XIII perque van arribar a haver-ne unes setanta. Però la pesta de 1368 desvià d'ací la ruta de peregrinatge a Roma i l'economia es va resentir.
Per a arribar a San Gimignano cal fer-ho amb autobús que ix de Florència, de Pisa o de Siena i que et deixa en una plaça extramurs al costat de la porta de San Giovanni. Després de travessar la porta un carrer llarg de cases de pedra et conduirà cap a les dues places principals la del Dom i la de la cisterna i et farà creure que has retrocedit cinc segles.
L'estret carrer de San Giovanni s'eixampla i forma la popular Plaça de la Cisterna que és el cor del centre històric. Ací podem trobar un conjunt de palaus, torres, cases de pedra i un pou medieval situat sobre una escalinata hexagonal. L'entorn és tota una delícia i de segur que et fa aturar-te per traure alguna foto.
A l'esquerra de la plaça s'obri altra plaça, la Plaça del Dom on es troben els dos monuments més importants de la ciutat que són la colegiata del segle XII i el palazzo comunale, seu del museu cívic.
L'interior de la colegiata s'articula en tres naus separades por dues arcades d'arcs romànics i cobertes d'interessants frescos del segles XIV i XV. Al palazzo comunale troben també frescos en el pati d'entrada i una espectacular escalinata.
Des del palau es pot pujar a la torre grossa i disfrutar d'unes vistes inolvidables del poble i la plana que l'envolta.
Si encara tens forces i no has quedat saciat d'art continua recte pel carrer san Matteo i passaràs pel costat de la porta de san Matteo fins arribar a la plaça de Sant Agustí on es troba l'església del mateix nom. La façana no t'impressionarà puix és de gran sencillesa com passa en tots el esdificis del poble però si entres dins trobaràs un espai ampli i lluminós amb bonics altars renaixentistes.
El poble està situat sobre un tossal d'uns tres-cents metres, amb cases de pedra d'origen medieval i coronat per unes tretze torres manades construir per diferents famílies rivals amb fins d'ostentació de riquesa. I de riquesa en devia haver molta en el segle XIII perque van arribar a haver-ne unes setanta. Però la pesta de 1368 desvià d'ací la ruta de peregrinatge a Roma i l'economia es va resentir.
Per a arribar a San Gimignano cal fer-ho amb autobús que ix de Florència, de Pisa o de Siena i que et deixa en una plaça extramurs al costat de la porta de San Giovanni. Després de travessar la porta un carrer llarg de cases de pedra et conduirà cap a les dues places principals la del Dom i la de la cisterna i et farà creure que has retrocedit cinc segles.
L'estret carrer de San Giovanni s'eixampla i forma la popular Plaça de la Cisterna que és el cor del centre històric. Ací podem trobar un conjunt de palaus, torres, cases de pedra i un pou medieval situat sobre una escalinata hexagonal. L'entorn és tota una delícia i de segur que et fa aturar-te per traure alguna foto.
A l'esquerra de la plaça s'obri altra plaça, la Plaça del Dom on es troben els dos monuments més importants de la ciutat que són la colegiata del segle XII i el palazzo comunale, seu del museu cívic.
L'interior de la colegiata s'articula en tres naus separades por dues arcades d'arcs romànics i cobertes d'interessants frescos del segles XIV i XV. Al palazzo comunale troben també frescos en el pati d'entrada i una espectacular escalinata.
Des del palau es pot pujar a la torre grossa i disfrutar d'unes vistes inolvidables del poble i la plana que l'envolta.
Si encara tens forces i no has quedat saciat d'art continua recte pel carrer san Matteo i passaràs pel costat de la porta de san Matteo fins arribar a la plaça de Sant Agustí on es troba l'església del mateix nom. La façana no t'impressionarà puix és de gran sencillesa com passa en tots el esdificis del poble però si entres dins trobaràs un espai ampli i lluminós amb bonics altars renaixentistes.
dissabte, 9 de març del 2013
Füssen, amagada pels castells
Füssen és una ciutat de Baviera de nom molt semblant a la paraula que utilitzen els alemanys per a dir peus. No puc explicar l'origen d'aquest nom però sí dir-vos que Füssen està als peus dels Alps i estar en Füssen és estar amb un peu dins d'Aústria. Pero el més sorprenent de tot es que una enorme quantitat de turistes passen per ací sense quasi trepijar-la.
El motiu és que la majoria venen a fotografiar l'espectacular castell conegut com el Castell del Rei Loco o Neuschwndstein que és el monument més visitat d'Alemània. El seu exterior sembla un catell de fades i el seu interior amb sales de decoració inspirada per les òperes de Wagner respon a l'extranya personalitat de Lluís II el més capritxos dels reis de Baviera.
Molt a prop a un passeig per agradables boscos trobem el castell neogòtic de Hohenschwandgau d'origen medieval i renovat per ordre de Maximilià II, pare de Lluís II. Visitar-los reconec que és molt recomanable encara que s'ha de fer cua i esperar a que un cartell lluminós com els que hi ha a les carnisseries dels supermercats anuncie la xifra que t'han assignat quan compraves l'entrada
Però el que s'ha de fer si se ve a visitar els castells és vindre de matí i així de vesprada poder recorrer l'evocador centre històric de Füssen amb carrers peatonals flanquejats per cases de colors d'origen medieval i coronat per un castell-palau del segle XV que va pertànyer als bisbes-electors de la ciutat d'Augsburg.
Del castell resulta impactant la decoració amb pintures murals del seu pati, que simula una gran quanatitat de balcons i finestres. Si no estàs avisat o també essent sabedor acabes veient eixa gran i irreal quantitat de finestres.
Les vistes dels Alps i dels llacs que rodegen la ciutat i que podem veure des del castell et sorpendran també.
Per acabar recomanar la visita de l'abadia de Sant Mang, del segle IX de la que sols es conserva la cripta amb frescos de l'època considerats els més antics del país. Sobre ella hi ha una espectacular i lluminosa basílica barroca.
El motiu és que la majoria venen a fotografiar l'espectacular castell conegut com el Castell del Rei Loco o Neuschwndstein que és el monument més visitat d'Alemània. El seu exterior sembla un catell de fades i el seu interior amb sales de decoració inspirada per les òperes de Wagner respon a l'extranya personalitat de Lluís II el més capritxos dels reis de Baviera.
Molt a prop a un passeig per agradables boscos trobem el castell neogòtic de Hohenschwandgau d'origen medieval i renovat per ordre de Maximilià II, pare de Lluís II. Visitar-los reconec que és molt recomanable encara que s'ha de fer cua i esperar a que un cartell lluminós com els que hi ha a les carnisseries dels supermercats anuncie la xifra que t'han assignat quan compraves l'entrada
Però el que s'ha de fer si se ve a visitar els castells és vindre de matí i així de vesprada poder recorrer l'evocador centre històric de Füssen amb carrers peatonals flanquejats per cases de colors d'origen medieval i coronat per un castell-palau del segle XV que va pertànyer als bisbes-electors de la ciutat d'Augsburg.
Del castell resulta impactant la decoració amb pintures murals del seu pati, que simula una gran quanatitat de balcons i finestres. Si no estàs avisat o també essent sabedor acabes veient eixa gran i irreal quantitat de finestres.
Les vistes dels Alps i dels llacs que rodegen la ciutat i que podem veure des del castell et sorpendran també.
Per acabar recomanar la visita de l'abadia de Sant Mang, del segle IX de la que sols es conserva la cripta amb frescos de l'època considerats els més antics del país. Sobre ella hi ha una espectacular i lluminosa basílica barroca.
dissabte, 2 de març del 2013
El castell d'Alaquàs, un supervivent en l'Horta d'Asfalt
La comarca de l'Horta és hui una successió quasi continua de pobles, polígons industrials i carreteres ja que els camps de cultiu a dures penes perviuen. El motiu es la transformació pel malnomenat progrés o simplement l'abandó per baixa rentabilitat.
Però l'Horta que es va trobar Jaume I era molt diferent a l'actual, en realitat era una successió continua d'explotacions agràries i boscos esguitada per xicotetes alqueries i petits nuclis agrícoles que rodejaven la important ciutat musulmana de Balansiya.
Aquestos petits nuclis poblacionals van ser cedits pel conqueridor a una sèrie de nobles militars que l'ajudaven en la conquesta com a pagament dels seus serveis, convertint-se en senyors feudals del territori assignat. Anys després molts d'aquestos senyors construirien la seua residència-palau en el seu senyoriu aprofitant les construccions militars musulmanes anteriors.
En Alaquàs, al centre del poble, hui podem trobar la més imponent residència senyorial de tota la comarca de l'Horta. Va ser construit per a la família de Juan Pardo de la Casta a finals dels segle XVI en estil renaixentista. La seua forma respon a un quadrilater de quasi quaranta metres de costat flanqujat per quatre imponents torres en el seu vèrtex.
Però açò no va ser sempre així perque en 1928 es va tombar una de les torres i l'artesonat del sostre venut i ubicat en un palau de Torrelodones, vos sona la història? Tot després de la desició dels amos dels castell d'assolar-lo per vendre els seus materials i a pesar d'haber sigut declarat monument nacional. El palau ha passat per moltes mans però és hui del poble d'Alaquàs i s'ha reconstruit la torre mutilada.
L'interior ressulta molt interessant amb totes les seues sales i habitacions que s'articulen entorn a un elegant pati delimitat amb arcs a la planta baixa i una galeria porticada en la planta superior.
El més curiós és una habitació que es transforma en tribuna comunicada a l'església parroquial de l'Assumpció mijantçant un passadís, per a que la família del senyor escoltara missa sense relacionar-se amb el poble.
L'església d'origen gòtic està rematada amb una espectacular successió d'esgrafiats vegetals dels segles XVII i XVIII i posseix una altar major del renaiximent obra de Cristòfol Llorens, deixeble de Joan de Joanes. A destacar també és el sòcul ceràmic dels segles XVII i XVIII.
Per a completar la visita cal fer una passejada pels escasos carrers del centre peatonal que encara conserven el caràcter rural i la història del poble fins arribar a l'església de la Mare de Deu de l'Olivar, últim vestigi del convent dominic del segle XVI.
Alaquàs per la seua proximitat a València ha sigut totalment transformat en una ciutat industrial i residèncial però afortunadament encara conserva aquest troç de poble, un passeig per ací amb un poc d'imaginació ens trasllada a l'època dels nobles i els llauradors. De fet farà cent anys encara uns llauradors de la població s'acostaren al palau a fer el típic present nadalenc d'ous i gallina al seu senyor. No sabien que feia quasi un segle que s'havia abolit el règim senyorial i que el palau havia canviat d'amos feia ja molts anys.
Però l'Horta que es va trobar Jaume I era molt diferent a l'actual, en realitat era una successió continua d'explotacions agràries i boscos esguitada per xicotetes alqueries i petits nuclis agrícoles que rodejaven la important ciutat musulmana de Balansiya.
Aquestos petits nuclis poblacionals van ser cedits pel conqueridor a una sèrie de nobles militars que l'ajudaven en la conquesta com a pagament dels seus serveis, convertint-se en senyors feudals del territori assignat. Anys després molts d'aquestos senyors construirien la seua residència-palau en el seu senyoriu aprofitant les construccions militars musulmanes anteriors.
En Alaquàs, al centre del poble, hui podem trobar la més imponent residència senyorial de tota la comarca de l'Horta. Va ser construit per a la família de Juan Pardo de la Casta a finals dels segle XVI en estil renaixentista. La seua forma respon a un quadrilater de quasi quaranta metres de costat flanqujat per quatre imponents torres en el seu vèrtex.
Però açò no va ser sempre així perque en 1928 es va tombar una de les torres i l'artesonat del sostre venut i ubicat en un palau de Torrelodones, vos sona la història? Tot després de la desició dels amos dels castell d'assolar-lo per vendre els seus materials i a pesar d'haber sigut declarat monument nacional. El palau ha passat per moltes mans però és hui del poble d'Alaquàs i s'ha reconstruit la torre mutilada.
L'interior ressulta molt interessant amb totes les seues sales i habitacions que s'articulen entorn a un elegant pati delimitat amb arcs a la planta baixa i una galeria porticada en la planta superior.
El més curiós és una habitació que es transforma en tribuna comunicada a l'església parroquial de l'Assumpció mijantçant un passadís, per a que la família del senyor escoltara missa sense relacionar-se amb el poble.
L'església d'origen gòtic està rematada amb una espectacular successió d'esgrafiats vegetals dels segles XVII i XVIII i posseix una altar major del renaiximent obra de Cristòfol Llorens, deixeble de Joan de Joanes. A destacar també és el sòcul ceràmic dels segles XVII i XVIII.
Per a completar la visita cal fer una passejada pels escasos carrers del centre peatonal que encara conserven el caràcter rural i la història del poble fins arribar a l'església de la Mare de Deu de l'Olivar, últim vestigi del convent dominic del segle XVI.
Alaquàs per la seua proximitat a València ha sigut totalment transformat en una ciutat industrial i residèncial però afortunadament encara conserva aquest troç de poble, un passeig per ací amb un poc d'imaginació ens trasllada a l'època dels nobles i els llauradors. De fet farà cent anys encara uns llauradors de la població s'acostaren al palau a fer el típic present nadalenc d'ous i gallina al seu senyor. No sabien que feia quasi un segle que s'havia abolit el règim senyorial i que el palau havia canviat d'amos feia ja molts anys.