El meu particular viatge cap a l'èxòtic orient europeu començà en l'estació de Saltzburg, era ja de matinada i estava a punt de passar el conegut i nostàlgic tren Orient Express. Jo n'esperava d' altre que també anava a l'est i havia de passar en dues hores però ho va fer casi quatre hores més tard.
Caldria que jo agafara dos trens més en dies succesius, cada vegada més vells i més bruts, per a arribar a la fi del meu particular circuit ferriviari pels païssos de l'est, Sofia la capital de Bulgària.
No va ser fàcil adaptar-se a la ciutat després de dormir en una incòmada llitera i haver sigut despertat dues vegades per la policia per revisar-me el passaport, una a l'eixida de Sèrbia i l'altra mija hora després en entrar a Bulgària.
A més trobar l'hotel va ser una odissea, calia creuar descampats, carrers per asfaltar i una carretera molt transitada. El dia no havia començat bé del tot, però afortunadament quedava molt de dia i moltes coses a descobrir que canviarien la meua primerenca impressió.
El centre històric de la ciutat no conserva uniformitat en quan a edificis i vivendes a més pense que queda poc del traçat original dels carrers però no per això deixa de ser encantador i molt ilustratiu passejar i descobrir la quantitat d'edificis antics que posseeix. Descobrir-los et fa entendre una mica millor la història d'aquesta part del continent.
Tres religions monoteistes són les que més han influit en Europa en els darrers segles.
El cristianisme amb totes les seues variants és la que més. Bulgària és un país majoritariament cristià ortodox amb autocefàlia que per dir-ho d'una forma fàcil significa que té el seu propi patriarca. I la seu església principal, es a dir la seua basílica de Sant Pere, és la catedral de Sant Aleksandur Nevski. La construcció data de finals del segle XIX i principis del XX i ressulta impressionant per la seua grandiositat i ornamentació. Altres esglésies plenes de fum d'incens i fidels que escolten missa drets els diumenges es poden trobar pel centre de la ciutat
L'altra religió fonamental per entendre la història del vell
continent
és l'islam, que per les zones de l'est va arribar amb les conquestes
dels turcs. Païssos com Albània, Turquia, Kosovo i Bòsnia i Herzegovina
són de majoria musulmana per que van ser anexionats per l'Imperi Otomà.
Bulgària hi va formar part des del XV fins al
XIX i això es nota a Sofia on podem trobar la mesquita Banya Bashi del segle XVI
que encara
dóna servei religiós puix en aquest país un 12 % dela població, descendent
dels turcs, és musulmana. Per a visitar-la cal esperar a que acaben de pregar i cal descalçar-se per entrar-hi.
I ara cal parlar dels jueus que durant segles han viscut en la majort part de les ciutats del vell continent agrupats en barris específics. Ací en Sofia encara estan presents i tenen una espectacular sinagoga, de les més grans d'Europa,pot acollir a més de mil persones. És d'estil art nouveau i va ser construida en 1909. Normalment està tancada quan no és sàbat, però si crides a la porta un simpàtic home que hi viu al costat t'obri i t'explica un poc la seua història.
Si són tres les religions que han fraguat l'Europa actual, també són tres els grans imperis que han marcat el destí d'aquesta meitat oriental, l'Europa de l'Est. La partició en dos d'Europa ve de l'època romana i es va fer efectiva a la mort de l'emperador Teodosi I en l'any 395.
El primer gran imperi que més ha influit en aquestes terres és l'Imperi Bizantí. Deixà el cristianisme oriental com a religió dominant. Vindrien eslaus que adoptarien el cristianisme però conservarien la llengua que anà evolucionant en les diferents llengües eslaves actuals. Ací avuí en dia es parla búlgar que utilitza l'alfabet cirílic en l'escriptura. Les empremptes bizantines a Sofia les troben a tres esglésies del centre com és la redona de Sveti Georgi del segle VI.
El segon gran imperi que va fer desapareixer el primer va ser l'Imperi Otomà que anà ocupant aquestes terres des dels segles XIV al XVII arribant fins a les portes de Viena. Però durant els segles posteriors les va anar perdent fins conservar solament el que és la Turquía actual. D'aquella època trobem la mesquita Buyuk Dzhamiya de 1494 que avuí s'ha convertit en un espectacular museu arquològic amb escultures gregues, màscares d'or tràcies, icones bizantines i un sinfí d'objectes valuosos. La col·lecció museísitca està molt ben esposada i explicada però no està permés fer fotos a l'interior.
El tercer gran i influent imperi en l'Europa de l'Est ha estat l'Imperi Rus, que després es va convertir en la URSS, extenent els seus tentacles de poder a païssos satèlits veins, com va ser Bulgària. De l'època tsarista trobem l'església ortodoxa rusa consagrada en 1914 i de l'era d'influència soviètica, l'edifici més remarcable de 1954 és la casa del partit, seu del Partit Comunista fins 1990 que va ser asaltada per una multitud.
El casc antic de Sofia és una gran lliçò d'història i cal passejar-la i observar-la i per recuperar-se res millor que menjar alguna cosa al mercat central, impressionant edifici de principis del XX reocupat per botigues, cafeteries i restaurants. O bé passar-se pels banys minerals pendents de restauració amb unes fonts que ragen aigua calenta i que la gent s'emporta amb grans marraixes.
El nostre món està ple de llocs meravellosos on es pot passar una estoneta molt agradable
dissabte, 16 de febrer del 2013
diumenge, 10 de febrer del 2013
Illetes, el més pròxim paradís
Hui diumenge és dia de confessió. He de dir-vos que jo he estat al paradís, i sóc afortunat perque com sabeu fa molts anys que als humans ens prohibiren l'entrada des de que dos avantpassats feren allí tan de mal.
Jo crec que aquella historia de la poma i el cuc de tamany descomunal enganyant una dona ha estat un poc transgiversada perque la realitat és que mai a ningú li han prohibit l'entrada al paradís perque el nostre món és en realitat el paradís. Però després de milers i milers d'anys els homo sapiens ens hem preocupat per fer-lo desapareixer poc a poc, però per sort encara ens queden molts trocets de l'original que es resisteixen a desapareixer.
Hui, solejat matí de diumenge d'hivern i sense massa fred he sentit anyorança dels passejos que podia fer per l'estreta i llarga franja d'arena que és la platja d'Illetes on més vegades he sentit que estava en aquell primitiu paradís.
Si mireu el mapa de Formentera trobareu que té una punta llarga que ix cap al nord, és la platja d'Illetes. El nom segons em varen comentar es deu a que aquesta estreta i baixa punta arenosa pot perdre la seua continuïtat durant algun temporal hivernal i convertir-se en dos o tres illes separades de la pitiusa menor com està la veïna Espalmador.
Illetes pot ser siga la platja més famosa de Formentera, sobre tot per als turistes italians que en estiu l'envaeixen de cotxes, "motorinos" i cossos glamourosos i esculturals convertint-la en un infern.
El millor es passejar-la descals un matí calurós de finals de l'hivern o de principis de la primavera per a apreciar tots els tons del blau amb la seua intensitat a ma esquerra i a dreta i de tant en tant mirar cap a avant per veure la sorra més blanca del Mediterrani infectada pel color de les menudes flors que s'atreveixen a viure en un terreny tan salat i hostil.
La mà de l'home també s'aprecia ací, alguns objectes vadats en la sorra que algun temporal deixà recorden la presència d'humans en l'Edèn. Moltes d'elles han sigut reordenades i agrupades per algun artista local donant la sensació d'estar en una cabanya digna de jocs infantils.
Durant tot el passeig et veus acompanyat de montículs de pedres que segons diuen els fan els hippyes per extraure l'energia positiva de la terra i deu ser cert perque passejar per ací t'ompli l'espirit.
A la fi Illetes es talla i apareix un trocet de mar que acaba en l'illa de l'Espalmador altre tros de paradís al que es pot accedir, si saps per on, caminant fent peu però que no es recomanable fer pels intensos corrents marins.
Jo crec que aquella historia de la poma i el cuc de tamany descomunal enganyant una dona ha estat un poc transgiversada perque la realitat és que mai a ningú li han prohibit l'entrada al paradís perque el nostre món és en realitat el paradís. Però després de milers i milers d'anys els homo sapiens ens hem preocupat per fer-lo desapareixer poc a poc, però per sort encara ens queden molts trocets de l'original que es resisteixen a desapareixer.
Hui, solejat matí de diumenge d'hivern i sense massa fred he sentit anyorança dels passejos que podia fer per l'estreta i llarga franja d'arena que és la platja d'Illetes on més vegades he sentit que estava en aquell primitiu paradís.
Si mireu el mapa de Formentera trobareu que té una punta llarga que ix cap al nord, és la platja d'Illetes. El nom segons em varen comentar es deu a que aquesta estreta i baixa punta arenosa pot perdre la seua continuïtat durant algun temporal hivernal i convertir-se en dos o tres illes separades de la pitiusa menor com està la veïna Espalmador.
Illetes pot ser siga la platja més famosa de Formentera, sobre tot per als turistes italians que en estiu l'envaeixen de cotxes, "motorinos" i cossos glamourosos i esculturals convertint-la en un infern.
El millor es passejar-la descals un matí calurós de finals de l'hivern o de principis de la primavera per a apreciar tots els tons del blau amb la seua intensitat a ma esquerra i a dreta i de tant en tant mirar cap a avant per veure la sorra més blanca del Mediterrani infectada pel color de les menudes flors que s'atreveixen a viure en un terreny tan salat i hostil.
La mà de l'home també s'aprecia ací, alguns objectes vadats en la sorra que algun temporal deixà recorden la presència d'humans en l'Edèn. Moltes d'elles han sigut reordenades i agrupades per algun artista local donant la sensació d'estar en una cabanya digna de jocs infantils.
Durant tot el passeig et veus acompanyat de montículs de pedres que segons diuen els fan els hippyes per extraure l'energia positiva de la terra i deu ser cert perque passejar per ací t'ompli l'espirit.
A la fi Illetes es talla i apareix un trocet de mar que acaba en l'illa de l'Espalmador altre tros de paradís al que es pot accedir, si saps per on, caminant fent peu però que no es recomanable fer pels intensos corrents marins.
divendres, 1 de febrer del 2013
Petržalka, del gris al multicolor
Petržalka és el barri més poblat de la capital d'Eslovàquia, Bratislava. Concentra la tercera part de la població i a diferència de la resta de la ciutat es troba al marge esquerre del riu Danubi.
El nom actual del barri deriva del mot eslovac "petržalen" que significa julivert que per aquestes terres es trau a partir de les fulles de la planta de la xirivia.
La història recent del barri resulta apassionant perque en menys de cent anys ha format part de quatre païssos i els seus habitants fins no fa molt parlaven tres llengües, l'eslovac, l'hongarès i l'alemany.
Durant els primers anys del segle XX formava part de l'Imperi Austrohongarès i s'anomenava amb el nom alemany Engereau. En 1919 va ser ocupada per una legió txecoslovaca, agafant el nom actual i passant a formar part de Txecoslovàquia i és quan comença una creixent migració d'eslovacs essent l'eslovac llengua majoritària. De 1938 a 1945 formà part de l'Alemània nazi, cal saber que Aústria està a poc més d'un quilòmetre, mentre que la veina Eslovàquia es convertia en un estat independent titella. En 1945 retorna a Txecoslovàquia i s'incorpora a la ciutat de Bratislava. Finalment en 1993 Eslovàquia i Txèquia separen els seus camins i Petržalka passa a ser eslovaca.
El barri no apareix en cap guia turística del país perque adintrar-se en ell pot resultar en principi poc atractiu de fet en alguna ocasió he sentit dir a algun habitant de Bratislava que si fóra alcalde tombaria i reconstruira de nou Petržalka. Els motius són els següents:
- No existeix cap monument històric sols un campanar franciscà del casc antic i reubicat en el parc
Sad Janka Král'a, el primer parc municipal d'Europa.
- És quasi impossible orientar-se perque el traçat dels carrers no segueixen cap tipus de ordre, segons diuen per evitar que algú s'escapara a la veïna Aústria ja que el teló d'acer passava per ací.
- El trànsit és caòtic.
- Fins fa pocs anys era conegut com el Bronx per la quantitat de delictes.
-Els edificis que conformen el barri són en la gran majoria dels anys setanta, d'època comunista coneguts amb el nom de "paneláky". Són parets de formigó massisses, grisses i lletges ensamblades formant blocs d'edificis tristos, freds en l'hivern i calurosos en l'estiu. Si voleu tenir-ne una idea de com són vos recomane que mireu la película "Hostel" dirigida per Eli Roth en 2005 o bé entreu en el següent enllaç que és un troç d'altra anomenada Eurotrip de Jeff Schaffer.
http://www.youtube.com/watch?v=cqEsE-IKBI8
Però el barri és molt autèntic perque reflexa a la perfecció com viu la gent d'quest país i en els darreres anys amb la rehabilitació dels edificis per aïllar-los tèrmicament estant donant a les façanes unes combinacions de colors molt alegres que res tenen a veure en aquells edificis soviètics de línies rectes que amagaven qualsevol tipus d'ostentació.
Però Petržalka té alguna cosa més que paneláky, trànsit i gent, té zones verdes i un bosc molt extens que arriba fins a Aústria on es pot trobar algun llac amb cignes que aguanten estoicament l'hivern en la menuda zona d'aigua que no arriba a congelar-se. També hi han serveis com una estació de ferrocarril amb trens que et porten a Viena en menys d'una hora, el centre comercial Aupark i el centre d'exposicions Incheva. A destacar un canal que desaigua caudal del Danubi i que en hivern es congela convertint-se en una pista de gel per als més menuts.
Així que recomane passar un matí per aquest barri allunyat del coquet casc antic, dels turistes i de la gent que et pot orientar en anglés si t'has perdut. Petržalka cal passejar-la, observar-la i gaudir-la.
El nom actual del barri deriva del mot eslovac "petržalen" que significa julivert que per aquestes terres es trau a partir de les fulles de la planta de la xirivia.
La història recent del barri resulta apassionant perque en menys de cent anys ha format part de quatre païssos i els seus habitants fins no fa molt parlaven tres llengües, l'eslovac, l'hongarès i l'alemany.
Durant els primers anys del segle XX formava part de l'Imperi Austrohongarès i s'anomenava amb el nom alemany Engereau. En 1919 va ser ocupada per una legió txecoslovaca, agafant el nom actual i passant a formar part de Txecoslovàquia i és quan comença una creixent migració d'eslovacs essent l'eslovac llengua majoritària. De 1938 a 1945 formà part de l'Alemània nazi, cal saber que Aústria està a poc més d'un quilòmetre, mentre que la veina Eslovàquia es convertia en un estat independent titella. En 1945 retorna a Txecoslovàquia i s'incorpora a la ciutat de Bratislava. Finalment en 1993 Eslovàquia i Txèquia separen els seus camins i Petržalka passa a ser eslovaca.
El barri no apareix en cap guia turística del país perque adintrar-se en ell pot resultar en principi poc atractiu de fet en alguna ocasió he sentit dir a algun habitant de Bratislava que si fóra alcalde tombaria i reconstruira de nou Petržalka. Els motius són els següents:
- No existeix cap monument històric sols un campanar franciscà del casc antic i reubicat en el parc
Sad Janka Král'a, el primer parc municipal d'Europa.
- És quasi impossible orientar-se perque el traçat dels carrers no segueixen cap tipus de ordre, segons diuen per evitar que algú s'escapara a la veïna Aústria ja que el teló d'acer passava per ací.
- El trànsit és caòtic.
- Fins fa pocs anys era conegut com el Bronx per la quantitat de delictes.
-Els edificis que conformen el barri són en la gran majoria dels anys setanta, d'època comunista coneguts amb el nom de "paneláky". Són parets de formigó massisses, grisses i lletges ensamblades formant blocs d'edificis tristos, freds en l'hivern i calurosos en l'estiu. Si voleu tenir-ne una idea de com són vos recomane que mireu la película "Hostel" dirigida per Eli Roth en 2005 o bé entreu en el següent enllaç que és un troç d'altra anomenada Eurotrip de Jeff Schaffer.
http://www.youtube.com/watch?v=cqEsE-IKBI8
Però el barri és molt autèntic perque reflexa a la perfecció com viu la gent d'quest país i en els darreres anys amb la rehabilitació dels edificis per aïllar-los tèrmicament estant donant a les façanes unes combinacions de colors molt alegres que res tenen a veure en aquells edificis soviètics de línies rectes que amagaven qualsevol tipus d'ostentació.
Però Petržalka té alguna cosa més que paneláky, trànsit i gent, té zones verdes i un bosc molt extens que arriba fins a Aústria on es pot trobar algun llac amb cignes que aguanten estoicament l'hivern en la menuda zona d'aigua que no arriba a congelar-se. També hi han serveis com una estació de ferrocarril amb trens que et porten a Viena en menys d'una hora, el centre comercial Aupark i el centre d'exposicions Incheva. A destacar un canal que desaigua caudal del Danubi i que en hivern es congela convertint-se en una pista de gel per als més menuts.
Així que recomane passar un matí per aquest barri allunyat del coquet casc antic, dels turistes i de la gent que et pot orientar en anglés si t'has perdut. Petržalka cal passejar-la, observar-la i gaudir-la.