Vaig a fer-te una pregunta i en funció del que contestes podràs saber quin tipus de persona eres.
La pregunta l'has de contestar ràpidament sense esplaiar-te massa i allà va:
"Que saps de Sarajevo?"
* Si has contestat que és la capital de Bòsnia i Hercegovina de segur que tens menys de 30 anys i que vares ser un alumne aplicat i per això t'aprengueres en el seu dia les capitals europees.
* Si t'has referit a la
guerra que desmembrà pels anys noranta aquell país balcànic anomenat
Iugoslàvia i que va destroçar literalment la ciutat durant messos tens més de 30 anys i eres una persona que li agrada estar informada de les notícies que ocorren al món
* Si has pensat que la ciutat va ser seu dels jocs olímpics d'hivern o eres un gran amant dels esports o un romàntic que visqué amb intensitat els anys vuitanta i encara recordes amb enyorança coses d'aquella època com Remedios Amaya en eurovisión, etc..
*Si t'has explaiat contant que va ser ací en aquesta ciutat on començà la primera guerra mondial després de l'atemptat a l'Arxiduc Francesc Ferran i la seua dona Sofia és que eres un gran amant de la història.
Però per visitar i compendre Sarajevo s'ha de ser conscient que tres cultures, amb les seues tres religions, han anat donant color a la ciutat i que la metralla de la darrera guerra ho ha foradat quasi tot. Primer arribaren els eslaus durant l'imperi romà i ací es quedaren deixant la llengua i la fisonomia de la gent actual. Després vingueren els turcs i feren de Sarajevo la segona ciutat més important de l'Imperi Otomà, sols superada per Estambul, allà pels segles XVI i XVII i dels que han heretat la religió. L'Imperi Austrohongarès va conqerir la zona i l'arxiduc tindria en molta estima o no la ciutat per construir ací el primer tramvia d'Europa.
Per trobar aquell esplendor otomà cal anar al centre històric conegut
com Baščaršija. És la part més exòtica i bullíciosa de la ciutat amb
numeroses mesquites, madreses, restaurants, una torre del rellotge com en tota ciutat
otomana, botigues d'objectes de coure i de souvenirs, una sinagoga medieval, un antic basar convertit en galeria comercial per a vises d'alt límit mensual i un llarg etcetera de coses que fan que un passeig per ací siga tota una experiència perque la massificació de turistes encara no ha arribat.
Per a descansar cal anar a un antic caravansar anomenat Morica Han com ho feien els antics mercaders que pernoctaven en aquesta bonica posada amb un gran pati de pilars i balconades de fusta, quadres i habitacions al primer pis. Hui s'ha reconvertit en botiga de catifes i restaurant. Cal provar el café bosni, beguda nacional heretada del turcs, per la presentació encara que el soll del fons pot desagradar a més d'ú.
Pero Sarajevo és a també centroeuropea per que va pertànyer a l'Imperi Austrohongarès i la zona de Ferhadija ho demostra amb els seus monumentals edificis de finals del segle XIX i principis del XX a l'estil de Viena i Budapest on també podem trobar la catedral catòlica, l'eglésia ortodoxa més gran de la ciutat, el mercat, la flama eterna i moltes coses més. Però caminant cap al riu ens trobem amb el pont del príncep o latinska cuprija junt al qual un terrorista serbi acabà amb els darrers arxiducs i començà la primera guerra mondial.
El nostre món està ple de llocs meravellosos on es pot passar una estoneta molt agradable
divendres, 25 de gener del 2013
dissabte, 19 de gener del 2013
El poblet de Gruyères
Gruyères és un poble suís de menys de dos mil habitants molt conegut pel seu formatge que curiosament no té forats com molta gent pensa.
La millor manera d'arribar-hi és sens dubte el tren. Des de Lausanne el trajecte costa sobre hora i mija i el servei és excel·lent ja que és prou freqüent i amb una puntualitat exagerada incomprensible per a un habitant d'un país del sud.
Cal agafar dos trens i fer un curt trajecte a peu de cinc minuts. El primer és un còmode i modern tren suís, el segon és de via més estreta i el camí a peu poc ser un poc dur perque s'ha d'anar costera amunt però val la pena fer-ho i evitar pujar amb un autobús. L'ascens a Gruyère des de la "gare" et regala vistes als Alps, trobar-te amb una ermiteta gòtica d'estil més rural i recuperar forces en"la maison du Gruyère", una fàbrica de formatge amb serveis per atreure al turista com és bar-restaurant, botiga i visita guiada.
Després ja ve el poble, d'un únic carrer peatonal i encantador amb cases antigues i rematat per un imponent castell. Aquest bucòlic conjunt ja enlluernat amb llums de Nadal en va provocar un fort dessig de passar ací les festes nadalenques, trepitjant la neu i oblidant-me de tot.
El castell encara que data del seglle XI ha estat remodelat en moltes
ocassions i l'interior presenta un aspecte més barroc que medieval. Va petànyer a dinou comtes que visqueren en ell fins el segle XVI quan passa a mans de les ciutats de Friburg i Berna, les acreedores del darrer noble que el va poseïr.
Hi podem trobar sostres molt ornamentats, tapiços, estufes de porcelana, però és interessant fer la visita. Un poc apartada està l'esglèsia parroquial de sant Teòdul.
Seria imperdonable anar-se'n del poble sense comprar formatge i per als més llèpols uns merenguets cuits al forn que s'acompanyen amb unes salses que venen envasades en pots de vidre.
La millor manera d'arribar-hi és sens dubte el tren. Des de Lausanne el trajecte costa sobre hora i mija i el servei és excel·lent ja que és prou freqüent i amb una puntualitat exagerada incomprensible per a un habitant d'un país del sud.
Cal agafar dos trens i fer un curt trajecte a peu de cinc minuts. El primer és un còmode i modern tren suís, el segon és de via més estreta i el camí a peu poc ser un poc dur perque s'ha d'anar costera amunt però val la pena fer-ho i evitar pujar amb un autobús. L'ascens a Gruyère des de la "gare" et regala vistes als Alps, trobar-te amb una ermiteta gòtica d'estil més rural i recuperar forces en"la maison du Gruyère", una fàbrica de formatge amb serveis per atreure al turista com és bar-restaurant, botiga i visita guiada.
Després ja ve el poble, d'un únic carrer peatonal i encantador amb cases antigues i rematat per un imponent castell. Aquest bucòlic conjunt ja enlluernat amb llums de Nadal en va provocar un fort dessig de passar ací les festes nadalenques, trepitjant la neu i oblidant-me de tot.
Hi podem trobar sostres molt ornamentats, tapiços, estufes de porcelana, però és interessant fer la visita. Un poc apartada està l'esglèsia parroquial de sant Teòdul.
Seria imperdonable anar-se'n del poble sense comprar formatge i per als més llèpols uns merenguets cuits al forn que s'acompanyen amb unes salses que venen envasades en pots de vidre.
dissabte, 12 de gener del 2013
Nicòsia-Lefkosa la capital de dos estats
La ciutat de Nicòsia o Lefkosa és des de l'any 1974 la capital de dos
estats, l'estat incorporat a la Unió Europea conegut com a Xipre i
l'estat de facto reconegut solament per Turquia anomenat República Turca
del Nord de Xipre.
La divisió de l'illa en dos parts, la zona sud amb forta presència de gregs i la zona nord amb forta presència de turcs, respon a una invasió per part de Turquia per defensar la població turca de les mesures d'un govern illenc que mirava massa cap a Atenes.
Passar un dia a la ciutat és molt enriquidor perque és com estar a Grècia i a Turquia i comprovar en un mateix carrer les diferències culturals entre l'ortodox poble grec i l'islàmic poble turc.
De normal la visita comença per la part sud, la Nicòsia capital de Xipre, perque és més fàcil accedir a aquest pais, ja que a la part nord sols es pot accedir des de Turquia.
El primer que et trobes quan intestes endinsar-te al casc antic és en unes enormes muralles venecianes de quan la ciutat de l'Adriàtic controlava l'illa a finals del segle XV. Després de sobrepassar les muralles i passejar pels carrers vas trovant-te varies esglésies ortodoxes, alguna que altra mesquita, banys turcs i molta activitat comercial. Alçant la mirada cap al nord et troves amb uns enormes minarets que t'atreuen cap a ells com si fores l'agulla d'una bruixola i comences a enfilar-te en direcció nord a través de carrers mal asfaltats i cases cada vegada més descuidades fins que de repent el carrer es talla amb uns bidons enormes, trinxera i un militar en garita.
Pero continues caminant cap a l'oest fins arribar al carrer Lidras, un carrer peatonal ple de cafés i botigues. I tornes a mirar al nord i ara si, cap barrera t'impedeix avançar i t'enfiles per aquest carrer sense mirar un pas de control duaner grec amb dos policies que ni s'immuten de la teua presència fins arribar al control duaner turc-xipriota. Allí et demanen el passaport uns policies però t'entreguen una cuartilla formulari per a que l'emplenes amb les teues dades i que segellen perque no volen posar el segell al passaport i evitar-te problemes per a quan hages de tornar a casa des de Xipre.
Ara estàs en altre món, la gent ompli els carrers, moltes dones porten el cap tapat, es sent la veu dels muhecins que criden a l'oració i es ven de quasi tot. Veus alguna dona coent pa de pita en un foc encés al mateix carrer. Passes per davant d'un caravansar, antiga posada turca que sembla més un castell i per f arribes als grans minarets de la mesquita Selima. Pero que està passant? m'estic descalçant per a entrar a una catedral gòtica la de Santa Sofia la més oriental del món i construïda pels reis Lusignan, cavallers francs que dominaven l'illa al segle XIII.
A l'interior trobem un sol cobert de catifes i murs pintats de blancs, ni resta d'imatges cristianes. Com que no és divendres es pot deambular per aquest immens espai ple de llum i pau.
La divisió de l'illa en dos parts, la zona sud amb forta presència de gregs i la zona nord amb forta presència de turcs, respon a una invasió per part de Turquia per defensar la població turca de les mesures d'un govern illenc que mirava massa cap a Atenes.
Passar un dia a la ciutat és molt enriquidor perque és com estar a Grècia i a Turquia i comprovar en un mateix carrer les diferències culturals entre l'ortodox poble grec i l'islàmic poble turc.
De normal la visita comença per la part sud, la Nicòsia capital de Xipre, perque és més fàcil accedir a aquest pais, ja que a la part nord sols es pot accedir des de Turquia.
El primer que et trobes quan intestes endinsar-te al casc antic és en unes enormes muralles venecianes de quan la ciutat de l'Adriàtic controlava l'illa a finals del segle XV. Després de sobrepassar les muralles i passejar pels carrers vas trovant-te varies esglésies ortodoxes, alguna que altra mesquita, banys turcs i molta activitat comercial. Alçant la mirada cap al nord et troves amb uns enormes minarets que t'atreuen cap a ells com si fores l'agulla d'una bruixola i comences a enfilar-te en direcció nord a través de carrers mal asfaltats i cases cada vegada més descuidades fins que de repent el carrer es talla amb uns bidons enormes, trinxera i un militar en garita.
Pero continues caminant cap a l'oest fins arribar al carrer Lidras, un carrer peatonal ple de cafés i botigues. I tornes a mirar al nord i ara si, cap barrera t'impedeix avançar i t'enfiles per aquest carrer sense mirar un pas de control duaner grec amb dos policies que ni s'immuten de la teua presència fins arribar al control duaner turc-xipriota. Allí et demanen el passaport uns policies però t'entreguen una cuartilla formulari per a que l'emplenes amb les teues dades i que segellen perque no volen posar el segell al passaport i evitar-te problemes per a quan hages de tornar a casa des de Xipre.
Ara estàs en altre món, la gent ompli els carrers, moltes dones porten el cap tapat, es sent la veu dels muhecins que criden a l'oració i es ven de quasi tot. Veus alguna dona coent pa de pita en un foc encés al mateix carrer. Passes per davant d'un caravansar, antiga posada turca que sembla més un castell i per f arribes als grans minarets de la mesquita Selima. Pero que està passant? m'estic descalçant per a entrar a una catedral gòtica la de Santa Sofia la més oriental del món i construïda pels reis Lusignan, cavallers francs que dominaven l'illa al segle XIII.
A l'interior trobem un sol cobert de catifes i murs pintats de blancs, ni resta d'imatges cristianes. Com que no és divendres es pot deambular per aquest immens espai ple de llum i pau.
diumenge, 6 de gener del 2013
Barcelona-Estació de França
La coneguda com Barcelona-Estació de França és una estació de ferrocarril inagurada en 1929 pel rei Alfons XIII en plena efervescència de la ciutat durant l'Exposició Universal. És amb diferència l'estació més monumental de la ciutat però donat el seu caràcter d'estació terminal la quantitat de trens i passatgers que passen per ella cada dia no és gaire important.
Aquest fet junt a la lluminositat que té la zona d'andanes li dóna un caràcter especial per ser una illa de pau dins d'eixe mar trepidant de ritme que caracteritza a la ciutat comptal. Passar per aquesta estació un dia feiner et dóna la sensació d'estar un dia de festa a primeres hores del matí amb pocs passatgers i sense pressa.
Cal destacar també la Cafeteria-Restaurant a la que s'accedeix des de el hall de l'entrada. És un espai grandiós amb piano que sóna de tant en tant, mobiliari i decoracions ostentoses i alhora envellides que li donen l'encant típic dels ateneus, cercls culturals o casinos de pobles i ciutats construits a la primera meitat del segle XX.
El menu és més pròxim al que menjaries a casa que no a la cuina d'un reputat "chef" i ressulta molt econòmic, a més els cambrers són molt atents i agradables i el local disposa de wifi gratuit que ajuda a amenitzar el temps d'espera a la sortida del tren.
Passar-se per aquesta estació o arribar a Barcelona a través d'ella és del tot recomanable.
Aquest fet junt a la lluminositat que té la zona d'andanes li dóna un caràcter especial per ser una illa de pau dins d'eixe mar trepidant de ritme que caracteritza a la ciutat comptal. Passar per aquesta estació un dia feiner et dóna la sensació d'estar un dia de festa a primeres hores del matí amb pocs passatgers i sense pressa.
Cal destacar també la Cafeteria-Restaurant a la que s'accedeix des de el hall de l'entrada. És un espai grandiós amb piano que sóna de tant en tant, mobiliari i decoracions ostentoses i alhora envellides que li donen l'encant típic dels ateneus, cercls culturals o casinos de pobles i ciutats construits a la primera meitat del segle XX.
El menu és més pròxim al que menjaries a casa que no a la cuina d'un reputat "chef" i ressulta molt econòmic, a més els cambrers són molt atents i agradables i el local disposa de wifi gratuit que ajuda a amenitzar el temps d'espera a la sortida del tren.
Passar-se per aquesta estació o arribar a Barcelona a través d'ella és del tot recomanable.