Belém, l'esplendor d'un imperi

Belém és un barri de Lisboa situat a uns cinc kilòmetres del centre i al que es pot arribar fàcilment amb el tramvia 15.
Aquest popular barri es troba estratègicament ubicat a la vora del riu Tajo just abans de que aquest es fusione amb la mar, per a aquells que veuen la península Ibèrica com una cara Belém seria la punta del nas.
La privilegiada ubicació de la "freguesia" de Santa Maria de Belém va ser el punt de partida de les caravel·les en busca d'exòtiques terres durant l'era daurada de l'imperi portugués. I el barri va ser recompesat i hui podem trobar alguns dels més espectaculars monuments de Lisboa.
Podem començar pel monasteri dels Jeronis, construit en éstil gòtic manuelí, un estil únic "made in Portugal" després de l'aribada de Vasco de Gama en 1501 i amb diners que s'obtenien amb els impostos sobre l'or, pedres precioses, pebre i altres espècies.

Per veure l'interior caldrà fer una mica de cua i pagar una entrada, però quan veges el meravellós claustre te n'adonaràs que tot ha valgut la pena.

A l'interior t'esperen altres grates sorpreses com són l'alta i esbelta nau de l'església de Santa Maria, la tomba de Vasco de Gama i la ceràmica del segle XVIII del refectori.

A l'eixida del monasteri cal continuar perque Belém ens ofereix més coses. Creuem l'avinguda de l'India i ens trobem amb el Monument als descobriments construit en 1960 per comemorar el cinquè centenari de la mort del rei Enric el navegant. Medeix 52 metres i representa una caravel·la amb les principals figures portugueses de l'era dels descobriments, al fons es pot veure el pont 25 d'abril construit sis anys més tard i que et farà pensar en el Golden Gate.

Ara caminarem en direcció cap al mar i per això seguirem l'avinguda de Brasilia que és com un passeig fluvial construida a costa del retrocés que han sofrit les aigües del riu. Uns quants centenars de metres més enllà aparaix en mig del riu o la mar la Torre de Belém, una fortalesa manada construir per Manel I a principis del segle XVI i que és un dels màxims exponents, com el monestir del Jeronis, del gòtic manuelí. La torre no es massa gran i s'ompli de turistes així que la visita a l'interior pot resultar un poc incòmoda pero val la pena còrrer el risc.

I per a recuperar forces que millor que menjar-se un pastisset de Belém fet amb crema i que és realment deliciós acompanyat d'un café que en Portugal és molt bo.

San Gimignano, un Manhatan medieval

San Gimignano està en la Toscana i queda fora dels numerosos tours turístics que recorren la regió en busca del l'esplendor de ciutats com Florència, Pisa o Siena.
El poble està situat sobre un tossal d'uns tres-cents metres, amb cases de pedra d'origen medieval i coronat per unes tretze torres manades construir per diferents famílies rivals amb fins d'ostentació de riquesa. I de riquesa en devia haver molta en el segle XIII perque van arribar a haver-ne unes setanta. Però la pesta de 1368 desvià d'ací la ruta de peregrinatge a Roma i l'economia es va resentir.

Per a arribar a San Gimignano cal fer-ho amb autobús que ix de Florència, de Pisa o de Siena i que et deixa en una plaça extramurs al costat de la porta de San Giovanni. Després de travessar la porta un carrer llarg de cases de pedra et conduirà cap a les dues places principals la del Dom i la de la cisterna i et farà creure que has retrocedit cinc segles.

L'estret carrer de San Giovanni s'eixampla i forma la popular Plaça de la Cisterna que és el cor del centre històric. Ací podem trobar un conjunt de palaus, torres, cases de pedra i un pou medieval situat sobre una escalinata hexagonal. L'entorn és tota una delícia i de segur que et fa aturar-te per traure alguna foto.



A l'esquerra de la plaça s'obri altra plaça, la Plaça del Dom on es troben els dos monuments més importants de la ciutat que són la colegiata del segle XII i el palazzo comunale, seu del museu cívic.

L'interior de la colegiata s'articula en tres naus separades por dues arcades d'arcs romànics i cobertes d'interessants frescos del segles XIV i XV. Al palazzo comunale troben també frescos en el pati d'entrada i una espectacular escalinata.

Des del palau es pot pujar a la torre grossa i disfrutar d'unes vistes inolvidables del poble i la plana que l'envolta.

Si encara tens forces i no has quedat saciat d'art continua recte pel carrer san Matteo i passaràs pel costat de la porta de san Matteo fins arribar a la plaça de Sant Agustí on es troba l'església del mateix nom. La façana no t'impressionarà puix és de gran sencillesa com passa en tots el esdificis del poble però si entres dins trobaràs un espai ampli i lluminós amb bonics altars renaixentistes.

Füssen, amagada pels castells

Füssen és una ciutat de Baviera de nom molt semblant a la paraula que utilitzen els alemanys per a dir peus. No puc explicar l'origen d'aquest nom però sí dir-vos que Füssen està als peus dels Alps i estar en Füssen és estar amb un peu dins d'Aústria. Pero el més sorprenent de tot es que una enorme  quantitat de turistes passen per ací sense quasi trepijar-la.

El motiu és que la majoria venen a fotografiar l'espectacular castell  conegut com el Castell del Rei Loco o  Neuschwndstein que és el monument més visitat d'Alemània. El seu exterior sembla un catell de fades i el seu interior  amb sales de decoració inspirada per les òperes de Wagner respon a l'extranya personalitat de Lluís II el més capritxos dels reis de Baviera.




 Molt a prop a un passeig per agradables boscos trobem  el castell neogòtic de Hohenschwandgau d'origen medieval i renovat per ordre de Maximilià II, pare de Lluís II.  Visitar-los reconec que és molt recomanable encara que s'ha de fer cua i esperar a que un cartell lluminós com els que hi ha a les carnisseries dels supermercats anuncie la xifra que t'han assignat quan compraves l'entrada



 Però el que s'ha de fer si se ve a visitar els castells és vindre de matí i així de vesprada poder recorrer l'evocador centre històric de Füssen amb carrers peatonals flanquejats per cases de colors d'origen medieval i coronat per un castell-palau del segle XV que va pertànyer als bisbes-electors de la ciutat d'Augsburg.

 Del castell resulta impactant la decoració amb pintures murals del seu pati, que simula una gran quanatitat de balcons i finestres. Si no estàs avisat o també essent sabedor acabes veient eixa gran i irreal quantitat de finestres.

Les vistes dels Alps i dels llacs que rodegen la ciutat i que podem veure des del castell et sorpendran també.

 
















Per acabar recomanar la visita de l'abadia de Sant Mang, del segle IX de la que sols es conserva la cripta amb frescos de l'època considerats els més antics del país. Sobre ella hi ha una espectacular i lluminosa basílica barroca.

El castell d'Alaquàs, un supervivent en l'Horta d'Asfalt

La comarca de l'Horta és hui una successió quasi continua de pobles, polígons industrials i carreteres ja que els camps de cultiu  a dures penes perviuen. El motiu es la transformació pel malnomenat progrés o simplement l'abandó per baixa rentabilitat.
Però l'Horta que es va trobar Jaume I era molt diferent a l'actual, en realitat era una successió continua d'explotacions agràries i boscos esguitada per xicotetes alqueries i petits nuclis agrícoles que rodejaven la important ciutat musulmana de Balansiya.
Aquestos petits nuclis poblacionals van ser cedits pel conqueridor a una sèrie de nobles militars que l'ajudaven en la conquesta com a pagament dels seus serveis, convertint-se en senyors feudals del territori assignat. Anys després molts d'aquestos senyors construirien la seua residència-palau en el seu senyoriu aprofitant les construccions militars musulmanes anteriors.
En Alaquàs, al centre del poble, hui podem trobar la més imponent residència senyorial de tota la comarca de l'Horta. Va ser construit per a la família de Juan Pardo de la Casta a finals dels segle XVI en estil renaixentista. La seua forma respon a un quadrilater de quasi quaranta metres de costat flanqujat per quatre imponents torres en el seu vèrtex.

 Però açò no va ser sempre així perque en 1928 es va tombar una de les torres i l'artesonat del sostre venut i ubicat en un palau de Torrelodones, vos sona la història? Tot després de la desició dels amos dels castell d'assolar-lo per vendre els seus materials i a pesar d'haber sigut declarat monument nacional. El palau ha passat per moltes mans però és hui del poble d'Alaquàs i s'ha reconstruit la torre mutilada.
L'interior ressulta molt interessant amb totes les seues sales i habitacions que s'articulen entorn a un elegant pati delimitat amb arcs a la planta baixa i una galeria porticada en la planta superior.

El més curiós és una habitació que es transforma en tribuna comunicada a l'església parroquial de l'Assumpció mijantçant un passadís, per a que la família del senyor escoltara missa sense relacionar-se amb el poble.
L'església d'origen gòtic  està rematada amb una espectacular successió d'esgrafiats vegetals dels segles XVII i XVIII i posseix una altar major del renaiximent obra de Cristòfol Llorens, deixeble de Joan de Joanes. A destacar també és el sòcul ceràmic dels segles XVII i XVIII.

 Per a completar la visita cal fer una passejada pels escasos carrers del centre peatonal que encara conserven el caràcter rural i la història del poble fins arribar a l'església de la Mare de Deu de l'Olivar, últim vestigi del convent dominic del segle XVI.
Alaquàs per la seua proximitat a València ha sigut totalment transformat en una ciutat industrial i residèncial però afortunadament encara conserva aquest troç de poble, un passeig per ací amb un poc d'imaginació ens trasllada a l'època dels nobles i els llauradors. De fet farà cent anys encara uns llauradors de la població s'acostaren al palau a fer el típic present nadalenc d'ous i gallina al seu senyor. No sabien que feia quasi un segle que s'havia abolit el règim senyorial i que el palau havia canviat d'amos feia ja molts anys.

Sofia, la millor lliçò d'història

El meu particular viatge cap a l'èxòtic orient europeu començà en l'estació de Saltzburg, era ja de matinada i estava a punt de passar el conegut i nostàlgic tren  Orient Express. Jo n'esperava d' altre que també anava a l'est i havia de passar en dues hores però ho va fer casi quatre hores més tard.
Caldria que jo agafara dos trens més en dies succesius, cada vegada més vells i més bruts, per a arribar a la fi del meu particular circuit ferriviari pels païssos de l'est, Sofia la capital de Bulgària.
No va ser fàcil adaptar-se a la ciutat després de dormir en una incòmada llitera i haver sigut despertat dues vegades per la policia per revisar-me el passaport, una a l'eixida de Sèrbia i l'altra mija hora després en entrar a Bulgària.
A més trobar l'hotel va ser una odissea, calia creuar descampats, carrers per asfaltar i una carretera molt transitada. El dia no havia començat bé del tot, però afortunadament quedava molt de dia i moltes coses a descobrir que canviarien la meua primerenca impressió.
El centre històric de la ciutat no conserva uniformitat en quan a edificis i vivendes a més pense que queda poc del traçat original dels carrers però no per això deixa de ser encantador i molt ilustratiu passejar i descobrir la quantitat d'edificis antics que posseeix. Descobrir-los et fa entendre una mica millor la història d'aquesta part del continent.
 Tres religions monoteistes són les que més han influit en Europa en els darrers segles.

El cristianisme amb totes les seues variants és la que més. Bulgària és un país majoritariament cristià ortodox amb autocefàlia que per dir-ho d'una forma fàcil significa que té el seu propi patriarca. I la seu església principal, es a dir la seua basílica de Sant Pere, és la catedral de Sant Aleksandur Nevski. La construcció data de finals del segle XIX i principis del XX i ressulta impressionant per la seua grandiositat i ornamentació. Altres esglésies plenes de fum d'incens i fidels que escolten missa drets els diumenges es poden trobar pel centre de la ciutat



L'altra religió fonamental per entendre la història del vell continent és l'islam, que per les zones de l'est va arribar amb les conquestes dels turcs. Païssos com Albània, Turquia, Kosovo i Bòsnia i Herzegovina  són de majoria musulmana per que van ser anexionats per l'Imperi Otomà. Bulgària hi va formar part des del XV fins al XIX i això es nota a Sofia on podem trobar la mesquita Banya Bashi del segle XVI que encara dóna servei religiós puix en aquest país un 12 % dela població, descendent dels turcs, és musulmana. Per a visitar-la cal esperar a que acaben de pregar i cal descalçar-se per entrar-hi.


 

I ara cal parlar dels jueus que durant segles han viscut en la majort part de les ciutats del vell continent agrupats en barris específics. Ací en Sofia encara estan presents i tenen una espectacular sinagoga, de les més grans d'Europa,pot acollir a més de mil persones. És d'estil art nouveau i va ser construida en 1909. Normalment està tancada quan no és sàbat, però si crides a la porta un simpàtic home que hi viu al costat t'obri i t'explica un poc la seua història.

Si són tres les religions que han fraguat l'Europa actual, també són tres els grans imperis que han marcat el destí d'aquesta meitat oriental, l'Europa de l'Est. La partició en dos d'Europa ve de l'època romana i es va fer efectiva a la mort de l'emperador Teodosi I en l'any 395.
El primer gran imperi que més ha influit en aquestes terres és l'Imperi Bizantí. Deixà el cristianisme oriental com a religió dominant. Vindrien eslaus que adoptarien el cristianisme però conservarien la llengua que anà evolucionant en les diferents llengües eslaves actuals. Ací avuí en dia es parla búlgar que utilitza l'alfabet cirílic en l'escriptura. Les empremptes bizantines a Sofia les troben a tres esglésies del centre com és la redona de Sveti Georgi del segle VI.

El segon gran imperi que va fer desapareixer el primer va ser l'Imperi Otomà  que anà ocupant aquestes terres des dels segles XIV al XVII arribant fins a les portes de Viena. Però durant els segles posteriors les va anar perdent fins conservar solament el que és la Turquía actual. D'aquella època trobem la mesquita Buyuk Dzhamiya de 1494 que avuí s'ha convertit en un espectacular museu arquològic amb escultures gregues, màscares d'or tràcies, icones bizantines i un sinfí d'objectes valuosos. La col·lecció museísitca està molt ben esposada i explicada però no està permés fer fotos a l'interior.




El tercer gran i influent imperi en l'Europa de l'Est ha estat l'Imperi Rus, que després es va convertir en la URSS, extenent els seus tentacles de poder a païssos satèlits veins, com va ser Bulgària. De l'època tsarista trobem l'església ortodoxa rusa consagrada en 1914 i de l'era d'influència soviètica, l'edifici més remarcable de 1954 és la casa del partit, seu del Partit Comunista fins 1990 que va ser asaltada per una multitud.

 

El casc antic de Sofia és una gran lliçò d'història i cal passejar-la  i observar-la i per recuperar-se res millor que menjar alguna cosa al mercat central, impressionant edifici de principis del XX reocupat per botigues, cafeteries i restaurants. O bé passar-se pels banys minerals pendents de restauració amb unes fonts que ragen aigua calenta i que la gent s'emporta amb grans marraixes.

Illetes, el més pròxim paradís

Hui diumenge és dia de confessió. He de dir-vos que jo he estat al paradís, i sóc afortunat perque com sabeu fa molts anys que als humans ens prohibiren l'entrada des de que dos avantpassats feren allí tan de mal.
Jo crec que aquella historia de la poma i el cuc de tamany descomunal enganyant  una dona ha estat un poc transgiversada perque la realitat és que mai a ningú li han prohibit l'entrada al paradís perque el nostre món és en realitat el paradís. Però després de milers i milers d'anys els homo sapiens ens hem preocupat per fer-lo desapareixer poc a poc, però per sort encara ens queden molts trocets de l'original que es resisteixen a desapareixer.
Hui, solejat matí de diumenge d'hivern i sense massa fred he sentit anyorança dels passejos que podia fer per l'estreta i llarga franja d'arena que és la platja d'Illetes on més vegades he sentit que estava en aquell primitiu paradís.
 
Si mireu el mapa de Formentera trobareu que té una punta llarga que ix cap al nord, és la platja d'Illetes. El nom segons em varen comentar es deu a que aquesta estreta i baixa punta arenosa pot perdre la seua continuïtat durant algun temporal hivernal i convertir-se en dos o tres illes separades de la pitiusa menor com està la veïna Espalmador.   

 
Illetes pot ser siga la platja més famosa de Formentera, sobre tot per als turistes italians que en estiu l'envaeixen de cotxes, "motorinos" i cossos glamourosos i esculturals convertint-la en un infern.
El millor es passejar-la descals un matí calurós de finals de l'hivern o de principis de la primavera per a apreciar tots els tons del blau amb la seua intensitat a ma esquerra i a dreta i de tant en tant mirar cap a avant per veure la sorra més blanca del Mediterrani infectada pel color de les menudes flors que s'atreveixen a viure en un terreny tan salat i hostil.

La mà de l'home també s'aprecia ací, alguns objectes vadats en la sorra que algun temporal deixà recorden la presència d'humans en l'Edèn. Moltes d'elles han sigut reordenades i agrupades per algun artista local donant la sensació d'estar en una cabanya digna de jocs infantils.
Durant tot el passeig et veus acompanyat de montículs de pedres que segons diuen els fan els hippyes per extraure l'energia positiva de la terra i deu ser cert perque passejar per ací t'ompli l'espirit.


A la fi Illetes es talla i apareix un trocet de mar que acaba en l'illa de l'Espalmador altre tros de paradís al que es pot accedir, si saps per on, caminant fent peu però que no es recomanable fer pels intensos corrents marins.

Petržalka, del gris al multicolor

Petržalka és el barri més poblat de la capital d'Eslovàquia, Bratislava. Concentra la tercera part de la població i a diferència de la resta de la ciutat es troba al marge esquerre del riu Danubi.
El nom actual del barri deriva del mot eslovac "petržalen" que significa julivert que per aquestes terres es trau a partir de les fulles de la planta de la xirivia.
La història recent del barri resulta apassionant perque en menys de cent anys ha format part de quatre païssos i els seus habitants fins no fa molt parlaven tres llengües, l'eslovac, l'hongarès i l'alemany.
Durant els primers anys del segle XX formava part de l'Imperi Austrohongarès i s'anomenava amb el nom alemany Engereau. En 1919 va ser ocupada per una legió txecoslovaca, agafant el nom actual i passant a formar part de Txecoslovàquia i és quan comença una creixent migració d'eslovacs essent l'eslovac llengua majoritària. De 1938 a 1945 formà part de l'Alemània nazi, cal saber que Aústria està a poc més d'un quilòmetre, mentre que la veina Eslovàquia es convertia en un estat independent titella. En 1945 retorna a Txecoslovàquia i s'incorpora a la ciutat de Bratislava. Finalment en 1993 Eslovàquia i Txèquia separen els seus camins i Petržalka passa a ser eslovaca.
El barri no apareix en cap guia turística del país perque adintrar-se en ell pot resultar en principi poc atractiu de fet en alguna ocasió he sentit dir a algun habitant de Bratislava que si fóra alcalde tombaria i reconstruira de nou Petržalka. Els motius són els següents:
- No existeix cap monument històric sols un campanar franciscà del casc antic i reubicat en el parc
Sad Janka Král'a, el primer parc municipal d'Europa.

- És quasi impossible orientar-se perque el traçat dels carrers no segueixen cap tipus de ordre, segons diuen per evitar que algú s'escapara a la veïna Aústria ja que el teló d'acer passava per ací.
- El trànsit és caòtic.
- Fins fa pocs anys era conegut com el Bronx per la quantitat de delictes.
-Els edificis que conformen el barri són en la gran majoria dels anys setanta, d'època comunista coneguts amb el nom de "paneláky". Són parets de formigó massisses, grisses i lletges ensamblades formant blocs d'edificis tristos, freds en l'hivern i calurosos en l'estiu. Si voleu tenir-ne una idea de com són vos recomane que mireu la película "Hostel" dirigida per Eli Roth en 2005 o bé entreu en el següent enllaç que és un troç d'altra anomenada Eurotrip de Jeff Schaffer.
 http://www.youtube.com/watch?v=cqEsE-IKBI8
Però el barri és molt autèntic perque reflexa a la perfecció com viu la gent d'quest país i en els darreres anys amb la rehabilitació dels edificis per aïllar-los tèrmicament estant donant a les façanes unes combinacions de colors molt alegres que res tenen a veure en aquells edificis soviètics de línies rectes que amagaven qualsevol tipus d'ostentació.

Però Petržalka té alguna cosa més que paneláky, trànsit i gent, té zones verdes i un bosc molt extens que arriba fins a Aústria on es pot trobar algun llac amb cignes que aguanten estoicament l'hivern en la menuda zona d'aigua que no arriba a congelar-se. També hi han serveis com una estació de ferrocarril amb trens que et porten a Viena en menys d'una hora, el centre comercial Aupark i el centre d'exposicions Incheva. A destacar un canal que desaigua caudal del Danubi i que en hivern es congela convertint-se en una pista de gel per als més menuts.



 Així que recomane passar un matí per aquest barri allunyat del coquet casc antic, dels turistes i de la gent que et pot orientar en anglés si t'has perdut. Petržalka cal passejar-la, observar-la i gaudir-la.